Hi ha articles interessants de veïns o d'altres des d'una perspectiva diferent a la de les AAVV i que tampoc es poden calificar com a projectes... i no sé on posar-los, perquè es podrien posar al tema corresponent del projecte, però tenir un tema amb opinions de veïns afectats per diversos motius no està malament no?

O no hi ha algún thread de denúncia en el fòrum? (res de 3 minuts d'odi)

Bé, mentre en Sky em mou això a on cregui convenient, jo ho poso :D

Can Batlló, un “gulag” a La Bordeta
19

03

2007
Escrit per Oriol
dilluns, 19 març 2007
“Estos mierdecillas de socialistas no van a decirme lo que tengo que hacer en mi propiedad”

Carmen Escriva de Romaní
(Consellera Delegada de la Immobiliària Lles)

>> 234 empreses, 2100 treballadors corren el perill de ser massacrats per l’especulació al barri de La Bordeta.

Riu-te de l’extermini dels camps de concentració nazi. A Can Batlló de 234 empreses i més de 2.000 treballadors queden en aquest moment unes 60 empreses i uns 600 treballadors i quan arribi el moment del trasllat quedaran unes 30 empreses amb poc més de 400.

Malgrat l’acord formal de mantenir totes les indústries del polígon de Can Batlló fins el trasllat a la Zona Franca a causa de la remodelació de l’espai, només les que tenen contracte indefinit han pogut aguantar fins el final. Bones cares de tots, grans declaracions i mentides pel darrere. Això ha portat els industrials a interposar un recurs contenciós-administratiu contra la propietat i l’Ajuntament. Segons diuen en vindran 19 més.

Els industrials han contactat amb el moviment veïnal del barri per explicar-los que no pretenen aturar la remodelació, però que els estan prenent el pel, oferint-los, per exemple, reubicar industries semi-pesants en segons o tercers pisos al carrer Motors, cosa totalment impossible.

Recordem que Can Batlló era una fàbrica tèxtil, un dels “vapors” que van fer créixer Sants el segle passat. Al seu voltant va agafar to ciutadà i revolucionari el barri de La Bordeta. A la postguerra civil, Muñoz Ramonet, un feixista que controlava els contingents d’importació de cotó va anar arrabassant als antics propietaris (també profeixistes en molts casos, però catalans i per tant sospitosos) les gran fàbriques del país. No va ser per fabricar, només, sinó com a instrument per especular amb els grans solars que ell preveia que aquests vapors algun dia alliberarien.

Als anys 60-70, va fer fallida l’empresa tèxtil Hermanos Batlló, i Muñoz Ramonet va fer compres i vendes del solar entre immobiliàries seves, acabant el polígon en mans de Immobiliària Lles. A tot això el feixista s’havia casat amb l’hereva d’un magnat bancari i havia entrat a la jet-set per la porta gran. La família d’aquest fill de la Cerdanya va acabar instal·lant-se a Madrid (és clar) des d’on les quatre filles del feixista controlen el seu imperi immobiliari.

El Pla General Metropolità va concentrar les reserves d’espai per equipaments i zones verdes del barri a Can Batlló, ocupat des dels 70 perdotzenes de petits tallers de tota mena, d’economia legal, submergida, etc. En alguns casos els rebuts del lloguer eren un full d’un bloc amb l’import escrit a ma.

Aquesta reserva concentrada va provocar que el barri es densifiqués d’habitatges però sense equipaments ni zones verdes que van anar quedant sempre ajornats per més endavant. Això va provocar fins a catorze campanyes de reivindicació veïnal de l’espai en el darrer quart del segle XX.

Un dels gendres de l’estraperlista, conegut com en Castelo, va fins i tot tenir una reunió amb les entitats veïnals del barri, en el fragor d’una de les campanyes reivindicatives, oferint-los cedir l’espai a canvi d’uns
quants milers de pisos. Va ser el presagi del que passaria després en successives modificacions del PGM.

En Castelo va abandonar l’hereva del feixista i va fugar-se amb la secretària (a sud-amèrica que es on es fuguen els madrilenys de bé) i va aparèixer com a “mandamassa” la neta del franquista-feixista-estraperlista, la Carmen Escriva de Romaní. Va venir de Consellera Delegada de la Immobiliària Lles, propietat de la seva mare i de les seves tres tietes (les hereves directes), i va fer una entrada triomfal al polígon: acomiadant els vigilants i amenaçant les indústries de que allà qui manava era ella: soy la dueña, va dir. Aviat els treballadors del polígon, pel seu posat fashion i madrileny van començar a anomenar-la “la Guapa”.

Després de l’extermini calculat d’industrials (sempre negat per l’Ajuntament a les Audiències Públiques i en qualsevol reunió) la Guapa ha començat a presentar projectes immobiliaris a l’engròs: primer a la façana de la Gran Via, després al Camí de la Cadena, (d’on ningú parla del tracte que es donarà al centenar d’immigrants, veïns nostres, que hi viuen) tot fent anar bé pels seus projectes les zones verdes que cal fer. A tot això, va caler fer un nou tripijoc urbanístic per tal que la Conselleria de Medi Ambient es quedi (i pagui a la immobiliària) per la nau central, per tal d’acabar d’arrodonir els números de la Guapa i fer que retiri un procés judicial que havia parat la reforma uns quants anys.

És providencial veure com la Guapa agafa les regnes de les reunions dels industrials amb el Consorci de Zona Franca, lloc on han de ser reallotjats els que quedin, i fa i desfà en un tema on no hauria de tenir res a veure. Diuen les males llengües que a les reunions a Urbanisme només serveixen cafè si va ella. En una d’aquestes reunions, amb el Pep Puga i el Julio Garcia del Districte, i amb en Ramón Massagué d’Urbanisme de l’Ajuntament va deixar anar a un industrial la sentència: “Estos mierdecillas de socialistas no van a decirme lo que tengo que hacer en mi propiedad”.

I és ben cert. La Carmen Escriva de Romani, que ara s’ha casat amb un Marquès (felicitats xata, i pensa que el nostre barri et fa un regal de noces d’uns quants milers de milions de pessetes) hereva d’una de les fortunes més tèrbola i tacada de sang de la història del país, s’asseu a sobre del barri, mana i dona ordres a tort i a dret. I el pitjor és que els nostres governants callen i ajupen el cap.

Per alguna cosa serà.

Roser Benavent

La Bordeta, març de 2007

La filosofia que aplico d'un temps ençà és permetre obrir quasi qualsevol mena de fil...

Ara, que aquest fil es mantingui obert i no es dissolgui dins d'un altre depèn del seu èxit. :D

M'agrada aquesta política! :D

Jo aniré posant articles de veïns si els trobo interesants... :) El problema és que aquestes opinions a vegades són molt llargues, però moltes són molt interessants.. :)

>> 234 empreses, 2100 treballadors corren el perill de ser massacrats per l’especulació al barri de La Bordeta.

Riu-te de l’extermini dels camps de concentració nazi.

comencem fort, oi Confi? :lol:

^^ És que tancar unes quantes empreses al Primer Món és pitjor que segrestar, torturar i assassinar sistemàticament milions de persones.

http://ugly.plzdiekthxbye.net/art2/reichswehr.jpg

el més fort és que no han de tancar, sino marxar d'un lloc amb característiques de fàbrica decimonònica a un entorn industrial i de serveis modern

^^ No serà tan fàcil quan no volen. No crec que els hi donin locals amb els mateixos metres quadrats per exemple.

En vull la gestió, no pas l'equanimitat d'AENA!

Xavier Roig

Ja he explicat en un article a l'AVUI el per què ara no s'hi val a protestar per la situació de l'aeroport del Prat. No s'hi val, com a mínim, que aquells que han col·laborat a enfonsar l'aeroport organitzin ara aplecs com el del dia 22. A més, no m'agrada anar a pidolar a AENA la seva equanimitat. El Prat ja no serà un "hub" (un centre o nus de comunicacions), perquè, simplement, hi hem arribat tard -gràcies, entre d'altres, com els dic, als que organitzen la costellada del proper dia 22-. El que cal ara és reclamar per als poders locals la gestió complerta de ports i aeroports. Per què? Perquè ens cal i perquè és així a arreu del món occidental. No toca pas fer el ridícul llegint-los falsos manifestos de greuges a AENA i IBERIA, com si estiguéssim a principis del segle XX, quan els Borbons visitaven la "Ciudad Condal".

Dit això, se m'acuden només dues petites idees que es podrien aplicar si la gestió fos de titularitat catalana, encara que, crec jo, la gestió hauria de ser cedida a empreses privades que ho fessin bé. Però no es confonguin: gestió privada, titularitat pública. Com a arreu del món civilitzat.

D'entrada, crec que el port i l'aeroport de Barcelona haurien de tenir una coordinació ben travada. Les raons són òbvies. Comparteixen i competeixen en àrees comunes: passatgers i mercaderies. Els posaré un exemple que ja funciona actualment a Barcelona. Els passatgers de creuers que, després, enllacen amb vols de companyies americanes, poden facturar les maletes al vaixell i van directament a l'avió. No s'han de preocupar del transport, etc. El mateix succeeix, però a l'inrevés, quan arriben a Barcelona provinents de Nova York via aèria. La pólvora no l'han inventada els catalans -de fet, hem inventat ben poques coses-. Per això, els recomano la web www.massport.com de la Massachusetts Port Authority. És l'autoritat d'aquell estat que gestiona el port de Boston i diversos aeroports de l'estat. Si no en tenen prou, visitin www.panynj.gov, que és la web de la Port Authority of New York and New Jersey, i gestiona tots els aeroports i ports de l'àrea de Nova York i Nova Jersey. Ara, no se'm posin envejosos quan vegin el que fan. Cadascú té el que es treballa. Nosaltres no hem fet res en 30 anys (perdó, les Olimpíades i el Fòrum!), per tant ara en recollim els resultats.

Més coses. D'aquí un temps el TGV (batejat pel no-nacionalista PSOE com a AVE, quan en cap lloc del món aquests trens porten les inicials de l'estat, i menys encara, quan tota la tecnologia utilitzada és forana) enllaçarà Barcelona amb Girona. L'estació central de Barcelona estarà a la Sagrera (una manera com una altra de dilapidar els impostos dels contribuents, i tot perquè l'estació de França la requalificaran per fer-hi pisos, i així hi suquen tots: Ajuntament, RENFE, etc.), i la via passa a pocs quilòmetres de l'aeroport de Girona. Suggeriment: construir un enllaç d'alta velocitat entre aquest punt i l'aeroport no és car. I amb trens ràpids (no cal que viatgin a 350 quilòmetres; a 250 ja n'hi ha prou) un viatger pot estar de Barcelona a l'aeroport de Girona, posem-hi, mitja hora (com de Londres a Gatwick). L'aeroport de Girona pot descongestionar el de Barcelona. Perquè, no cal que ens enganyem, el de Barcelona té limitat el creixement. Entre alcaldes depredadors que, per ànsies de finançament, deixen construir on no haurien de fer-ho, i ecologistes que, des que va caure el mur de Berlín, es dediquen a trobar sentit a la seva vida tocant la pera, la veritat és que l'aeroport de Barcelona va just de "slots" (hores d'entrada i sortida d'avions). Per què no centrar els vols europeus de no connexió intercontinental a Girona? A Ryanair ningú li ha planificat la vida i cobreix tota Europa.

L'únic risc que quedaria sense cobrir en cas que els ports i aeroports els gestionéssim nosaltres, seria la possibilitat que el seu disseny fos contractat a un dels arquitectes que sempre treuen el cap. Quan manessin els de CiU, li donarien al pare de Ricardito Bofill i associats. I quan manessin els socialistes, li donarien als associats o descendents d'en Bohigas. No crec que cap li donés el contracte a Norman Foster, que té l'avantatge de ser enginyer i haver construït diversos aeroports de gran operativitat. Això és massa senzill i lògic. Però bé, d'aquesta xacra, la dels arquitectes que mai han fet un aeroport però que se'ls contracta vulguis que no perquè "són dels nostres", no crec que ens en poguéssim lliurar. Mala sort, però tot no es pot tenir!

PS - M'he oblidat de dir que amb la gestió pròpia podríem, de pas, despatxar als de seguretat que ara hi ha i que són uns impresentables.

--

e-noticies.com

edito perquè diu tantes ximpleries que no acabariem mai

PLAÇA DE LES GLÒRIES, MÉS PENA QUE GLÒRIA
20

03

2007
Fa temps que des de diversos sectors polítics i ciutadans es venia reclamant una remodelació a fons de l’anomenada plaça de les Glòries. Més que una plaça era una cruïlla de les grans artèries de la ciutat, Gran Via, Diagonal i Meridiana, resolta de la pitjor manera possible. Sembla que finalment l’Ajuntament s’ha compromès (fàcil comprometre’s quan s’està a les acaballes) a enderrocar l’enorme tambor circulatori que ocupa aquest espai. Als socialistes els ha costat arribar a aquesta conclusió, malgrat les evidència del bunyol urbanístic. I els ha costat perquè accedir a enderrocar-lo ara, quan només fa 25 anys que es va construir, és admetre que es va cometre un error moumental. És impensable i insostenible que una obra pública d’aquestes característiques tingui només una vida útil de 25 anys.
Sembla que el que ha fet canviar d’opinió als responsables municipals no és la irracionalitat de tan megalòmana estructura, ni la inconveniència i perjudici per als veïns de la zona, sinó que ara aquest escalèxtric desdiu la nova ciutat d’alt standing que s’ha creat a Diagonal Mar, i sobretot desllueix el símbol d’aquesta nova Barcelona fashion (abans en dèiem pija) que és la torre Agbar. Quan es va construir, en motiu dels Jocs Olímpics, es va tenir en compte només la funcionalitat de distribuir un trànsit que aquest model de ciutat feia cada vegada més insostenible. Tan insostenible com s’ha demostrat que era la mateixa estructura que s’alçava a la plaça de les Glòries i que ara es reconeix que s’ha d’enderrocar. Poc importaven els veïns de la zona; una zona que quedava al marge de la ciutat i dels interessos dels seus dirigents, fins que van descobrir les immenses possibilitats especulatives que oferia l’obertura de la ciutat cap a Diagonal Mar.
És aquest model de ciutat fet a batzegades, pensat per al lluïment d’unes minories amb grans esdeveniments on el que interessa és la imatge d’aparador de la ciutat. Un model que ha fet de Barcelona una ciutat impossible per a moltíssima gent, la que no té els diners per a pagar els preus desmesurats de les vivendes que ha propiciat la política d’aquest govern municipal. La mateixa gent que era oblidada als barris considerats de poc interès especulatiu, com el de la Plaça de les Glòries en el moment de construir-hi l’irracional tambor circulatori.
Però, ara sí, els hotels i les construccions d’alt standing guanyaran encara més rellevància, i valor econòmic, si se suprimeix el pas elevat de la Plaça de les Glòries. Per als veïns no valia la pena, per a aquests sí. S’han cobert de Glòria!

edito perquè diu tantes ximpleries que no acabariem mai

No et tallis, que d'això es tracta. :D

Crec que el tal Xavier Roig és una mena de Sala-i-Martín però sense americanes llampants. :runaway:

La Sagrada Família corre perill, ja que el risc zero no existeix”

Josep Espar i Ticó va néixer a Barcelona l’any 1927. Advocat i persona molt arrelada al moviment catalanista, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i del primer diari en català després de la Dictadura: L’AVUI. Ara, alterna diversos càrrecs, entre els que figura el de portaveu principal del ‘Col·lectiu per un bon traçat del TGV’, una plataforma que aplega a multitud de personalitats de la societat civil catalana, com Antoni Ros-Marbà, Valentí Fuster, Josep Maria Ballarín, Jaume Sobrequés o Josep Benet.

P. Quan sorgeix aquest col·lectiu?

R. Quan ens adonem d’una manera emocional que el TGV passa arran de la Sagrada Família. D’això ja fa tres mesos llargs. Constatem que hi ha molta gent que pensa com nosaltres i ens hem anat ajuntant. Ara per ara, hi ha diverses associacions de veïns, la plataforma L’AVE pel litoral, el Col•legi d’Economistes i altres grups universitaris que, en el seu dia, van fer escoltisme.

P. Quins són els seus principals objectius?

R. Donar veu a aquell nucli de la societat que té el seu valor democràtic però poca representació social, tot fent a la vegada una tria de dos-centes personalitats per demanar-los el seu parer sobre el traçat del TGV. Aquesta tria són persones de totes les sensibilitats, a les que els hi fem la consulta, de la que podem constatar amb satisfacció que el 92 per cent de les persones voldrien que el traçat passés lluny del temple expiatori. D’altra banda, una sèrie de tècnics especialistes en urbanisme opinen que havent altres recorreguts possibles és un greu error haver triat el més conflictiu, el més car, el més llarg de realització i proposem altres alternatives.

P. Creieu que la Sagrada Família corre perill?

R. Sí, ja que el risc zero no existeix. La Sagrada Família no és una obra de trenta metres, sinó de 170 metres d’alçada. No té contraforts sinó que està concebuda verticalment.

P. El diumenge passat es va celebrar un acte reivindicatiu que va ser tot un èxit. Tornaran a repetir l’experiència?

R. Encara no ho tenim reflectit, malgrat que l’acte va servir per demostrar que la ciutadania refusa qualsevol risc que pugui produir-se passant el TGV arran dels fonaments de la Sagrada Família. D’altra banda, hi ha mil actes de tipus populars vàlids, com una bicicletada, una marató o una exposició de pintures als aparadors de Barcelona.

P. Han programat trobades amb els polítics?

R. Ens vam trobar amb l’Ajuntament i amb el PTOP i els vam trobar absolutament tancats a qualsevol canvi. Creiem que ens fa l’afecte que estan així per raons, no de servei a la ciutat, sinó per compromisos immobiliaris. Ens vam posar en contacte amb Foment i vam constatar que el Ministeri està preocupat i voldria canviar el traçat. Llavors, tant l’Ajuntament com la Generalitat van fer una reunió amb Foment i llavors es va rebutjar qualsevol solució que no fos l’actual.

P. Amb tot el que estan fent, el temple expiatori els hi dóna suport, oi?

R. Sí, ja que la Comissió Tècnica de la Sagrada Família està espantada pel que pugui passar amb el pas del TGV.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=4404

L'entrevista està molt bé. Aquest home li va preguntar al Nadal sobre el tema i li va dir "ja ho arreglaran" o alguna cosa així... com es renta les mans...

També diu que només estan afectats 30-40 pisos... així que res de plaça en forma de creu.

Denúncia contra la il.luminació de la Sagrada Família
17

04

2007
• El grup ecologista Cel Fosc creu que els nous projectors infringeixen la llei

• L’ajuntament va autoritzar el temple a estar il.luminat més temps del permès

DAVID PLACER
BARCELONA
El grup ecologista Cel Fosc presentarà una denúncia a l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya perquè considera que el nou sistema d’il.luminació de la façana de la Passió de la Sagrada Família infringeix la llei de contaminació lumínica, aprovada el 2001 al Parlament.
Aquesta agrupació creu que els nous focus excedeixen els límits permesos per la llei i que desaprofiten energia a l’il.luminar els voltants de la façana i el cel. Ramón San Matín, director de l’equip d’estudis luminotècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, estima que els 61 projectors –amb capacitat de 86,20 kw– aporten més brillantor del permès per la normativa autonòmica. “Hem estimat que la façana rep, almenys, 150 luxs, quan el màxim permès és de 120″, explica San Martín.

RESPLENDOR
Els ecologistes asseguren que el malbaratament energètic del nou sistema d’il.luminació s’evidencia per la resplendor de llum que ara envolta la nova façana del monument. “Estudiarem el nou sistema de llums i presentarem la denúncia la setmana que ve”, va afirmar Pere Horts, president de l’associació Cel Fosc, que promou cels foscos a la nit per evitar el malbaratament energètic i protegir la vida dels animals nocturns.
San Martín assegura que la llum utilitzada, d’halogenurs, és legal, però dispersa al cel més brillantor innecessària que un altre tipus de llums. “Els focus de color blau, les anomenades llums fredes, tendeixen a escampar-se per l’aire molt més que altres colors”, explica aquest tècnic.
El sistema d’il.luminació del temple ja havia estat ideat amb molta intensitat per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, deixeble de Gaudí. Bonet considerava que la façana de la Passió havia de tenir dramatisme i, per a això, el color de la pedra hauria de semblar blanc, segons Albert Camps, director del projecte d’il.luminació de la façana de la Passió. Gaudí també havia ideat, segons Bonet, que des de la cúpula de les torres sortissin “feixos de llum especials”, una idea que encara queda per materialitzar.

PERMÍS ESPECIAL Per tractar- se d’un edifici singular, l’ajuntament va concedir un permís d’il.luminació especial que inclou un permís per poder-lo il.luminar durant més temps del que habitualment es permet a altres edificis. Però els ecologistes consideren que l’alcaldia ha aprovat un projecte que incompleix els preceptes de la llei de contaminació lumínica.
La façana del Naixement, que va completar Gaudí, compta amb una il.luminació molt més discreta i no dispersa la llum com els focus de la nova façana, segons els ecologistes. El sistema, inaugurat fa un mes, compta amb 61 projectors: 38 a la plaça de la Sagrada Família, 4 als costats, 12 a l’interior i 7 per als vitralls.
La façana de la Passió, que ha estat objecte de polèmica per les escultures de Josep Maria Subirats, ara afegeix un nou capítol de controvèrsia pel suposat excés d’il.luminació a les nits.

El Periódico
17-04-07



:bash: :bash: :bash: :bash:

Visca la contaminació lumínica!!!!!!!!!!!!!! M'encanta aquest tipus d'il·luminació!

PISOS A 80.000 EUROS. Mai a Barcelona
3

04

2007
J. M. Comas
Barcelona

Davant la demagògia que s’ha fet amb el promotor de Fuenlabrada, m’agradaria aclarir que el que als petits promotors-constructors se’ns demana per un solar als voltants de Barcelona repercuteix en 150.000 euros per cada pis (de 70 metres). Repeteixo, només el cost del solar, sense res més. Si tinguéssim accés a solars amb preus raonables, com aquest promotor, podríem fixar preus molt més assequibles. Però tenim grans especuladors que, amb la passivitat d’ajuntaments i Administració, rematen l’operació. Per cert, del particular que ven el seu pis per 600.000 euros quan li havia costat 60.000, ¿com se n’hauria de dir? ¿Especulador? ¿Delinqüent? ¿O ciutadà que intenta obtenir una plusvàlua en un mercat a l’alça?

Avui
03-04-07

Carta oberta a Jordi Hereu

per des dels barris de Barcelona
Email: cartahereu (nospam) moviments.net

De la incapacitat institucional de fer front a la crisi urbana, i dels okupes com a boc expiatori

(Relativament) Estimat Jordi Hereu:

Els que encara intentem viure a Barcelona, experimentem en la nostra pell i quotidianament la crisi de la ciutat. Una crisi que és suma de moltes. Crisi d’habitabilitat, deguda al sangrant preu de l’habitatge. Crisi del vincle social, per la privatització mercantil i/o seguritària de l’espai públic. Crisi de la pluralitat democràtica, deguda a l’anorreament de tota societat civil autònoma. Vostè sabrà, esperem, si les conseqüències d’aquestes crisis seran sostenibles no ja per a les persones que les patim, que li assegurem per avançat que no, sinó per al propi model que vostè representa. Voste sabrà a qui o a què li aplana el cami.

De moment, tira pilotes fora, i si el 2006 fou declarat l’any de l’incivic per aquell alcalde que era capaç de montar “raves” brasileres enmig de la via pública, per a vergonya de tots, el 2007 sembla haver-se declarat l’any de l’okupa per un consistori finançat –en un 30%?- per l’activitat constructora i immobiliària. Un demostra grandesa per la talla de l’enemic que tria, Senyor Hereu, i hauria de saber que, pel que fa a les amistats, n’hi ha de perilloses.

En tot cas, Barcelona ja és més acollidora pels negocis i els turistes que pels seus propis habitants. El malestar quotidià creix, però fa temps que en comptes de donar solució a problemes reals, cada vegada més es recorre a la distorsió mediàtica i la via punitiva. I Senyor Hereu, culpabilitzar a l’okupa ferotge de tots els mals de la ciutat, a part de ser una falsedat tan evident que fa vergonya desmentir-la, pot provocar el mateix efecte que quan el vell Dictador titllava de comunista a tota oposició al seu règim.

Però poques veus s’han alçat per qüestionar la pràctica del boc expiatori, potser per un excessiu soroll mediàtic que busca generar alarma social enlloc de reflexió col•lectiva. Tot i això, algunes entitats i persones pensem que és irresponsable governar a cops de titulars i càlculs electoralistes, invocant a les pors i a les emotivitats. Per contra, creiem que la ciutat ha d’afrontar amb lucidesa les seves crisis per tal de resoldre-les, i no amagar que:

1) A Barcelona, el dret a l’habitatge és un miratge. Cada any, el preu dels pisos augmenta quatre vegades més que el poder adquisitiu. La mitjana del preu de lloguer és de 887 euros mensuals, mentre el salari mínim no arriba a 600 i el 57% de la població en cobra 1.000 o menys. Hi ha 80.000 habitatges abandonats, però en els últims anys 200.000 persones han hagut d’abandonar la ciutat. Les entitats bancàries augmenten en un 100% els seus beneficis anuals gràcies a les hipoteques i als negocis immobiliaris, mentre la població destina més de la meitat del salari a sufragar una necessitat bàsica com és la casa. Mentres els desnonaments i el relloguer dibuixen una realitat habitacional pròpia de la postguerra, s’expulsen veïns dels barris perquè s’hi facin apartaments per a turistes.

Mentrestant, Senyor Hereu, l’Ajuntament renuncia a destinar els pressupostos municipals a una política social d’habitatge, es dedica per contra a finançar grans infraestructures i plans urbanistics innecessaris i contraproduents, i a sobre ho celebra -conjuntament amb La Caixa i La Vanguardia, sembleu el triumvirat metropolità - amb trobades internacionals d’especuladors. Senyor Hereu, fins que la situació no canvii radicalment, és una covardia política condemnar aquelles persones que, per necessitat o com a forma de lluita social, fan efectiu el dret a l’habitatge per la via directa. També és profundament irresponsable menystenir, minoritzar o desestimar les recents movilitzacions per un habitatge digne, creixents a l’últim any i protagonitzades per un espectre ampli i plural de la població. S’haurien de situar on els correspon: al centre del debat polític de la ciutat.

2) A Barcelona necessitem espais de sociabilitat i de creació cultural alternativa en un context cada vegada més restrictiu de l’espai públic. Nombroses associacions educatives, veïnals, culturals, polítiques, o esportives estan tancant portes pels preus actuals dels locals. En aquest context, els centres socials okupats són a molts barris part de la xarxa que fa possible la existència d’una societat civil independent dels partits polítics i del mercat, que fa possible (altres maneres de) viure la ciutat. Són punts importants de creació política, social i cultural, i no 250 anti-sistema. Desenes de milers de persones han utilitzat els centres socials i han participat en mobilitzacions i actes organitzats des d’ells. Si vostès prioritzen un ús exclusivament mercantil del carrer, si el tanquen amb un blindatge securitari, si no hi ha espais per a desenvolupar una vida social autònoma, a saber per on li sortiran les fugues, Senyor Hereu. Imaginem que no li agradaria que es produissin a la francesa.

3) A Barcelona, les okupacions són una resposta lògica al latifundisme urbà. Esdevenen, en la seva majoria, reapropiacions d’edificis abandonats des de fa anys per grans propietaris, empreses i administracions. Per contra, el seu Ajuntament, dòcil als muntatges mediàtics dictats pels neoconservadors locals (cas Veiret, per exemple), i totalment servil als terratinents metropolitans, s’entesta a contraposar a aquell qui okupa amb el petit propietari o l’hipotecat, quan la diferència real és entre qui utilitza els espais per viure i qui els utilitza per a fer negoci. Senyor Hereu, vostè sap de sobres que l’okupació ataca l’ús antisocial de l’habitatge, i no a l’hipotecat que va a comprar el pa. Potser pretén reformar les lleis per a fer fora okupes (desallotjament-exprés) i de pas desnonar hipoteques impagades? Deixi’s de declaracions populistes i agafi el problema de l’habitatge per les banyes. I si l’Administració és incapaç d’exercir una política redistributiva pel que fa la riquesa immobiliària, sàpiga que algú ho haurà de fer.

Ens acomiadem no sense fer-li saber que ens estranyaria molt una resposta seva. En tot cas, el que ens interessa de debò és una resposta social.

Des dels barris de Barcelona, març del 2007

si voleu signar la carta envieu un mail a cartahereu (at) moviments.net

Indymedia Barcelona
02-04-07

Denúncia contra la il.luminació de la Sagrada Família


2007
• El grup ecologista Cel Fosc creu que els nous projectors infringeixen la llei

• L’ajuntament va autoritzar el temple a estar il.luminat més temps del permès

DAVID PLACER
BARCELONA
El grup ecologista Cel Fosc presentarà una denúncia a l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya perquè considera que el nou sistema d’il.luminació de la façana de la Passió de la Sagrada Família infringeix la llei de contaminació lumínica, aprovada el 2001 al Parlament.
Aquesta agrupació creu que els nous focus excedeixen els límits permesos per la llei i que desaprofiten energia a l’il.luminar els voltants de la façana i el cel. Ramón San Matín, director de l’equip d’estudis luminotècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, estima que els 61 projectors –amb capacitat de 86,20 kw– aporten més brillantor del permès per la normativa autonòmica. “Hem estimat que la façana rep, almenys, 150 luxs, quan el màxim permès és de 120″, explica San Martín.

RESPLENDOR
Els ecologistes asseguren que el malbaratament energètic del nou sistema d’il.luminació s’evidencia per la resplendor de llum que ara envolta la nova façana del monument. “Estudiarem el nou sistema de llums i presentarem la denúncia la setmana que ve”, va afirmar Pere Horts, president de l’associació Cel Fosc, que promou cels foscos a la nit per evitar el malbaratament energètic i protegir la vida dels animals nocturns.
San Martín assegura que la llum utilitzada, d’halogenurs, és legal, però dispersa al cel més brillantor innecessària que un altre tipus de llums. “Els focus de color blau, les anomenades llums fredes, tendeixen a escampar-se per l’aire molt més que altres colors”, explica aquest tècnic.
El sistema d’il.luminació del temple ja havia estat ideat amb molta intensitat per l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, deixeble de Gaudí. Bonet considerava que la façana de la Passió havia de tenir dramatisme i, per a això, el color de la pedra hauria de semblar blanc, segons Albert Camps, director del projecte d’il.luminació de la façana de la Passió. Gaudí també havia ideat, segons Bonet, que des de la cúpula de les torres sortissin “feixos de llum especials”, una idea que encara queda per materialitzar.

PERMÍS ESPECIAL Per tractar- se d’un edifici singular, l’ajuntament va concedir un permís d’il.luminació especial que inclou un permís per poder-lo il.luminar durant més temps del que habitualment es permet a altres edificis. Però els ecologistes consideren que l’alcaldia ha aprovat un projecte que incompleix els preceptes de la llei de contaminació lumínica.
La façana del Naixement, que va completar Gaudí, compta amb una il.luminació molt més discreta i no dispersa la llum com els focus de la nova façana, segons els ecologistes. El sistema, inaugurat fa un mes, compta amb 61 projectors: 38 a la plaça de la Sagrada Família, 4 als costats, 12 a l’interior i 7 per als vitralls.
La façana de la Passió, que ha estat objecte de polèmica per les escultures de Josep Maria Subirats, ara afegeix un nou capítol de controvèrsia pel suposat excés d’il.luminació a les nits.

El Periódico
17-04-07



:bash: :bash: :bash: :bash:

Visca la contaminació lumínica!!!!!!!!!!!!!! M'encanta aquest tipus d'il·luminació!

Doncs respecte a aquesta noticia, a mi fa un parell de setmanes (1/04/07) em van publicar a l'edició de diumenge del Periodico de Catalunya un article d'opinió.

http://i167.photobucket.com/albums/u139/thehushpics2/SSC2.jpg

^^Versió de la pàgina web

^^ ben fet :okay:

A veure si trobo una opinió d'un veí de Sants sobre el silenci que em va a agradar molt. :)

LLOGUER MUNICIPAL DE BICIS. Vetat a adolescents
22

04

2007
Victoria Luque Guijarro
Barcelona

La iniciativa del Bicing (transport en bicicleta) que ha portat a terme l’Ajuntament de Barcelona resulta que està reservada a majors de 16 anys. He escrit a l’empresa responsable del servei i no s’han dignat a respondre’m. Per telèfon només m’han dit que les normes són així. El meu fill utilitza el metro diàriament per anar a l’institut que li correspon per zona, que resulta que està a tres parades de metro de casa. No agafa la bici, perquè no té on aparcar-la i la iniciativa del Bicing ens va semblar en principi una bona idea. Però resulta que li està vetada. Doncs bé, si una persona de 14 anys pot conduir un ciclomotor per desplaçar-se (amb la llicència corresponent) o bé pot conduir la seva pròpia bicicleta, ¿algú em podria explicar per què no pot circular amb una de transport públic?

El Periódico
22-04-07

:ohno:

LA PUBLICITAT MUNICIPALQuasi com Coca-Cola.
21

04

2007
Pere Mercader
Barcelona

Segons el pressupost del 2007, publicat a la web de l’ajuntament, la despesa municipal en activitats de comunicació s’acosta als 33 milions d’euros. Si a això hi sumem els 12 milions anuals injectats en el seu òrgan de propaganda televisiva (BTV), la xifra s’eleva als 45 milions d’euros. Segons Infoadex, Coca-Cola va invertir 47,7 milions d’euros en publicitat l’any 2006. Ara bé, amb dues petites diferències: 1) La inversió publicitària de Coca-Cola no la paguem els contribuents. 2) La inversió de Coca-Cola es reparteix entre 44 milions d’espanyols, mentre que el bombardeig publicitari de l’equip d’Hereu es concentra en menys de dos milions de barcelonins. Els ciutadans de Barcelona rebem 20 vegades més pressió publicitària del nostre alcalde que de Coca-Cola.

El Periódico
21-04-07

L'ajuntament es passa una mica amb la publicitat.. :bash:

^^ A qualsevol català li deu arribar més publicitat de l'ajuntament de Barcelona que no del seu propi consistori. :runaway:

:D :D :D A mi no me n'arriba gaire... bé, mentida, de BCN veig publicitat a la tele, de Moià o de Sabadell no! :D

^^ És per això... A qualsevol mitjà de comunicació d'àmbit català n'hi ha. :dunno:

LA PUBLICITAT MUNICIPALQuasi com Coca-Cola.
21

04

2007
Pere Mercader
Barcelona

Segons el pressupost del 2007, publicat a la web de l’ajuntament, la despesa municipal en activitats de comunicació s’acosta als 33 milions d’euros. Si a això hi sumem els 12 milions anuals injectats en el seu òrgan de propaganda televisiva (BTV), la xifra s’eleva als 45 milions d’euros. Segons Infoadex, Coca-Cola va invertir 47,7 milions d’euros en publicitat l’any 2006. Ara bé, amb dues petites diferències: 1) La inversió publicitària de Coca-Cola no la paguem els contribuents. 2) La inversió de Coca-Cola es reparteix entre 44 milions d’espanyols, mentre que el bombardeig publicitari de l’equip d’Hereu es concentra en menys de dos milions de barcelonins. Els ciutadans de Barcelona rebem 20 vegades més pressió publicitària del nostre alcalde que de Coca-Cola.

El Periódico
21-04-07

L'ajuntament es passa una mica amb la publicitat.. :bash:
Així que el pressupost de BTV és de 12 MEUR anuals... Si no recordo malament, el pressupost de TeleMonegal ronda els 14.000 euros per programa, a uns 35 programes per any (descomptant estiu, nadal, setmana santa i altres vacances) resulta que el programa estrella de BTV "mossega" a l'any mig milió d'euros, un escàs 4% del pressupost total de la cadena.

Sempre havia tingut curiositat pel pes proporcional d'en Monegal a Barcelona Televisió :D

Aquest article és moooolt interessant. I és una crítica que es fa a moltes, no totes, zones de la ciutat. Està publicat a potaje.net

Carta a l'Alcalde de Barcelona Jordi Hereu:

Hola Jordi.

Fa 10 anys vaig comprar-me un pis a Barcelona. Estava enamorat de la ciudat. Era neta, tanquil·la, culta, oberta…

Vaig escollir el barri de Sants no només per poder estar aprop dels meus, també perque encara podia percebre's el seu antic esperit de poble. Les iaies treien cadires al carrer i seien en rotllana per vigilar als nens que jugaven i corrien pertot. Ara els nens s'arrisquen a que un camió de la brossa els passi per sobre o caure en uns dels fossals per a fonaments de 4 metres de fondària que es multipliquen pel barri.

Aleshores, el centre de Barcelona començava a transformar-se en una mena de filtre de la nostra societat. El petit comerç desapareixia per deixar lloc a gegantines cadenes. Ja no podies arreglar el rellotge a la botiga del rellotger que feia 50 anys que hi treballava. Ja no podies arranjar una caçadora a ca la cosidora de tota la vida, ara calia que anèssis a comprar-ne una de nova a H&M. Amics meus que vivien pel centre van haver de marxar perque la classe mitjana ja no hi era acceptada. O feies mans i mànigues per pagar el doble del teu sou en un lloguer o marxaves del Born. M'hagués agradat viure al centre de Barcelona, però no volia sentir-me exclòs, fora de la meva ciutat per no èsser de classe mitja-alta.

Fins i tot vaig conèixer el cas d'uns quants jubilats i una llar d'infants que van ser amenaçats per a que marxèssin de l'edifici on s'hi havien estat tota la vida. La raó bé que la coneixes, construir un edifici nou amb pisos de preus desorbitats era més rentable per a les constructores i ja de pas, l'Ajuntament podria recalificar els terrenys del voltant i guanyar-se alguns milions d'euros mentre feia els ulls grossos a sicaris que destrossaven la vivenda per obligar-lis a marxar fora d'alli.

Per totes aquestes raons vaig venir a viure a Sants, la classe mitja-baixa era acceptada. Tots erem iguals.

Però des de fa 10 anys (vés quina sort la meva) tot ha canviat a Sants. Quan vaig comprar-me el pis, algú sense ànima que treballe en el teu nom i en el de Barcelona va decidir que a mi no em faria res d'estar envoltat de noves construccions i va començar a donar permisos d'obra a tort i a dret a qualsevol empresa que ho solicités, sense tenir en compte la salut mental dels veïns.

En els darrers 10 anys a la mateixa illa on jo visc (repeteixo: A LA MATEIXA ILLA) s'han aixecat 6 EDIFICIS NOUS y un APARCAMENT de 2 plantes subterrànies.

Ens els darrers 10 anys, de Dilluns a Dissabte, de 8 del matí a 11 de la nit, visc envoltat de CRITS, de SIRENES de GRUES, de CLÀXONS de camions, de TREPANTS, de MARTELLS… Fins i tot, per a no tenir que endur-se-les, els treballadors de les obres fan FOC amb les fustes sobrants. Repeteixo una altra volta: fan foc al costat de casa meva i ni la policia ni els bombers actúen quan els truco.

En els darrers anys he estat desperte al voltant de 58.600 hores de les quales aproximadament 31.200 -més de la meitat- les he passat envoltat de GRUES, OBRES, CAMIONS, SIRENES, COPS, CLÀXONS, MARTELLS, TREPANTS, CRITS, POLS, FUM, FOC… tot a la mateixa illa on jo visc.

A sobre he de suportar anuncis on em demanen que no faci mal ús de l'aigüa i tu permets que al centre de l'illa on jo visc es construeixi una PISCINA PRIVADA en comptes d'una zona verda comú. Per cert, sembla que la piscina no hi era quan es van demanar els permisos d'obra de l'edifici.

Varies vegades he passat per l'Ajuntament de Sants-Montjuïc per preguntar quin criteri se seguia per a concedir aquests permisos. No em vaig sorprendre amb la resposta: CAP NI UN. No em va sorprendre però em va tocar la moral considerablement perquè jo he de pensar que visc regit per un Ajuntament que no te criteri.

Per això, des de fa 10 anys m'enrecordo de tu i de la persona que atorga els permisos d'obra sense pensar en la salut mental. Salut mental que necesito per treballar i pagar l'impost de l'IBI i la renda que em cobreu cada any.

De fet, m'enrecordo de vosaltres i de les vostres famílies. Em pregunto si els vostres fills o parella o vosaltres mateixos heu de suportar una mitjana de 10 hores de tortura diaria 6 dies a la setmana.

Creus que és prou tortura? Encara hi ha més! Fa 10 anys els camions de la brossa passaven per Sants, fins a les 11 de la nit com a molt tard. Ara ho fan d'1 a 6 de la matinada. Creus que és prou tortura? Encara hi ha més! Tot sovint al voltant de 14 camions d'escombraries es reuneixen devant d'un restaurant al costat de casa meva que tanca a les 3 de la matinada. Pots imaginar quant soroll fan 40 escombriaries engegant el motor de 14 camions d'escombraries a l'hora?

És per això que m'agradaria que tu, qui dona els permisos d'obra i les vostres famílies vinguèssiu a viure una temporada a la meva humil llar. Durant 5 anys, per exemple. Així, quan ja estigueu completament tocats de l'ala m'entendreu, perque ja sabreu que jo estic el doble d'alienat, per culpa vostra, perquè no us importo.

PD1. No os cobraré el lloguer, però caldrà que compartim despeses.
PD2. Joan Clos podrà venir a visitar-te, però de quedar-se a dormir res de res.

Còpies d'aquesta carta han estat enviades també a:
· Pere Alcober i Solanas - Regidor President del Districte Sants-Montjuïc.
· Imma Moraleda i Pérez - Regidora del Districte Sants-Montjuïc.

L’escala de Riego
10



El carrer de Riego, a Sants, acaba en una paret, amb una rampa i unes escales fent triangle. Al costat, en unes finques on molts anys hi va haver un club de petanca, s’hi està a punt d’edificar. El que no és normal és que es pretenguin edificar 11 plantes en un carrer amb façanes de 5 pisos. L’argument és que s’ha esmenat el Pla General Metropolità, permetent a la immobiliària aquesta altura a canvi de cedir per a un ús pú- blic una finca adjacent. Però hem descobert que aquesta finca són les escales i la rampa del carrer de Riego, que fa quatre anys l’ajuntament va subhastar i va vendre a la immobiliària. O sigui, l’ajuntament ven un tros de carrer, i després, com a agraïment perquè li tornin, deixa aixecar sis plantes més del compte a un edifici que, a més a més de perjudicar les finques veïnes, semblarà un bolet enmig del carrer de Sant Antoni i al barri del Triangle de Sants.

El Periódico
10-05-07

^^ ximpleries, l'edifici aquest mira (porta unes 5 plantes si és el que penso) a l'estació de Sants, que fa bastant d'alçada. El cinema Balanyà també té certa alçada, a l'altre costat del Pg St. Antoni

TGV contra Catalunya

Eugeni Casanova. Escriptor.

El TGV és, amb l’audiovisual, la gran arma de l’Estat per diluir Catalunya d’una vegada. No hi ha cap lloc del món on s’hagi previst una xarxa de gran velocitat com a Espanya. 11.000 quilòmetres de vies en 500.000 quilòmetres quadrats. L’equació és simple: es posen totes les capitals de província fins a Girona a dues hores i mitja del melic del món i de ‘Madrid al cielo’ per Barajas. Una gran capital i la resta, perifèria. No cal dir que la T4 –que ha costat més que tots els aeroports de París junts- forma part de l’estratègia, que a tot el cosmos només té parangó a Romania. La gran capital ho aglutina tot: connexions, poder financer, multinacionals, serveis, lleure, indústria… Els experts ja han vaticinat que, si seguim el guió que els amics del ‘talante’ ens han preparat, la pròxima generació Catalunya serà com Mallorca.

El nostre Hereu està encantat, per això l’hi han posat. “És normal que per anar al món Barcelona hagi de passar per Madrid”, ha dit amb totes les lletres. Un executiu madrileny ho va explicar cofoi –en castellà, naturalment- al programa de golf de TV3: Tarragona és ja la platja més pròxima de Madrid gràcies al TGV, que els grans cosmopolites han batejat AVE, per a més indicacions. Ja estan construint un camp del tan necessari esport de la boleta per als directius madrilenys, que molt probablement fa una dècada vivien a Barcelona i els van deslocalitzar. Ara ens els tornen per prendre el sol i xalar a Port Aventura. Aquesta és una via ja testada: l’allau de madrilenys va ser fonamental per castellanitzar el País Valencià als anys seixanta. En la seva ingenuïtat, Maragall li va plantejar un dia a Aznar que caldria fer l’AVE de Barcelona a Bilbao. I el que un dia va ser president de la Generalitat no té cap recança a explicar que Aznar se li’n va riure a la cara.

TGV a tot arreu, menys de Tarragona a Castelló, naturalment, per destruir l’eix mediterrani, que no per casualitat canalitza més de la meitat de les exportacions espanyoles. Per anar de Tarragona a Castelló cal passar per Madrid, no és broma. Els amics del PP, que necessiten vots catalans per guanyar les pròximes eleccions, van presentar el 5 de juny una moció al Senat reclamant aquesta connexió, que ells van ignorar quan van concebre l’esplèndid disseny radial. I el Govern superamic de Rodríguez se’ls n’ha rigut a la cara. Ho diu el gran expert en infrastructures del PSOE, Germà Bel: el TGV destrueix el paisatge, és caríssim i mai serà rendible, es construeix únicament amb finalitats polítiques. Ho diu també Manuel Milian Mestre, de Foment del Treball i del PP: les infrastructures s’estan construint contra Catalunya. Altres experts com Francesc Sanuy o Ramon Tremosa ja han posat data: en deu o quinze anys els professionals més preparats hauran d’emigrar a Madrid perquè no podran exercir feines d’alt nivell a Catalunya. Ara la ministra de Foment i Uniformització s’ha despenjat amb una altra broma. Tres anys més de retard perquè la línia ha de travessar Barcelona! Però no sabien ja abans de la guerra del Catorze que la línia havia de travessar Barcelona? Evidentment, és una moratòria que es concedeix Madrid per arrodonir la seva política de vampirització total. Ja tenen raó els veïns que protesten pel traçat del TGV a Barcelona. Foment està mentint i Hereu està mentint. Sort que tenim als de la pluja fina posant ordre!

Eldebat.com
12-06-07

^^ Unes quantes incorreccions:

AVE és el nom comercial de l'alta velocitat a Espanya com TGV és el nom comercial a França. Si es vol fer servir un nom genèric s'hauria de dir TAV, perquè la SNCF no opera (encara) a territori espanyol llevat d'Irún i Portbou.

Per altra banda, dir que per anar de Tarragona a Castelló cal passar per Madrid és tenir un morro que se'l trepitja, ja que la línia convencional està (llevat del tram Tarragona - l'Hospitalet de l'Infant) en un estat envejable.

Centralisme, en tot cas, el de Barcelona, ja que per anar de Girona a Ripoll sí que cal passar per la ciutat comtal (els autobusos triguen més pel temps que es perd a Olot per transbordar).

Buff...

Confi, home, sel·leciona una mica.

Que l'hagi posat no vol dir que hi estigui d'acord, postejo articles que em sembla que són interessants, curiosos... :D

De tota manera, encara que unca mica exagerat, el que diu tampoc és mentida. Estem lligats de mans i peus perquè el poder és on és i es concentra on es concentra, i a la resta només n'hi queden les engrunes...

Quin article ple d'odi i falsetats..
:ohno:
Estil ABC o La Razón, vaja!
:sleepy:

Llibertat Digital. :D

Doncs, què voleu que us digui, he llegit Eugeni Casanova altres vegades i crec que té una certa tendència natural cap al derrotisme i catastrofisme, però les línies mestres d'aquest article, deixant de banda alguns detalls, les subscric. Crec que l'AVE (que els espanyols "cosmopolites" i '"no identitaris" van batejar com a "Alta Velocidad Española", a diferència de França, on es diu Tren d'Alta Velocitat, TGV; això és un fet; simbòlic, però un fet) és una gegantina eina de potenciació de Madrid com a mega-seu financera i logística de l'estat espanyol, i negar-ho comporta una certa ceguesa.

L'AVE proclama l'esquema radial com l'únic possible i fa de Madrid una enorme aspiradora de talents, de capital humà, professional i d'idees que, en conseqüència, abandonaran Barcelona cada dia a les 7 del matí, dipositaran el seu talent a la 'capital del reino' i tornaran a Barcelona a dormir. Aquest és l'esquema. Nosaltres necessitem connexions d'urgència amb França i, també, amb el País Basc i el País Valencià. Tot això, ara, no té ni data. Només estem i estarem connectats amb Madrid, el centre del cosmos. Casualitat? Gens ni mica. I aquí, en lloc de protestar, tots cofois i encantats amb el flamant AVE, que ens convertirà en suburbi de la T4. Realment, de vegades penso que tenim el que ens mereixem.

^^ Total, les coses que es podrien fer des d'aquí per trencar radialitzacions de Barcelona (Eix Transversal Ferroviari) també estan aparcades.

^^ Total, les coses que es podrien fer des d'aquí per trencar radialitzacions de Barcelona (Eix Transversal Ferroviari) també estan aparcades.

És que jo també estic totalment a favor de trencar l'esquema radial amb Barcelona i de potenciar tots els eixos transversals possibles, sobretot ferroviaris. Una cosa no treu l'altra.

Eix Transversal Ferroviari

Encara han d'acabar el pre-estudi del pre-estudi de l'estudi de viabilitat. :D

Almenys amb l'eix viari sí sembla que s'espavilen...

Nosaltres necessitem connexions d'urgència amb França i, també, amb el País Basc i el País Valencià.


Cal tenir present que el primer plantejament a mitjans dels 80 per una nova línea d'ample europeu era de BCN a frontera i bàsicament per mercaderies. Sempre he trobat més important la creacio d'aquesta linea cap França (encara que fos en standars de velocitat normals 160) per a mercaderies que no un TGV. Es mes important el moviment de mercaderies per a l'economia catalana que no el de passatger de cara a la conexio a Europa. Que s'aprofiti la línea per a passatgers evidentment, pero com a secundari.

I que no es faci linees per els eixos de l'Ebre i Meditarrani es imperdonable.

La restai gairabe la totalitat del que comenta Jordi ho comparteixo. Aquesta radialitat només beneficia a un centre i empobreix a TOTA la resta.

A10

Cal tenir present que el primer plantejament a mitjans dels 80 per una nova línea d'ample europeu era de BCN a frontera i bàsicament per mercaderies. Sempre he trobat més important la creacio d'aquesta linea cap França (encara que fos en standars de velocitat normals 160) per a mercaderies que no un TGV. Es mes important el moviment de mercaderies per a l'economia catalana que no el de passatger de cara a la conexio a Europa. Que s'aprofiti la línea per a passatgers evidentment, pero com a secundari.

I que no es faci linees per els eixos de l'Ebre i Meditarrani es imperdonable.

La restai gairabe la totalitat del que comenta Jordi ho comparteixo. Aquesta radialitat només beneficia a un centre i empobreix a TOTA la resta.

A10

La prioritat de Catalunya ha de ser una connexió ferroviària d'alta velocitat amb França, tant per passatgers com per a mercaderies, sobretot això últim. I, com dius, el primer estudi d'una línia d'alta de velocitat a l'estat espanyol el va fer la Generalitat els anys 80, i plantejava una línia Barcelona-frontera francesa perquè era el que el teixit econòmic català necessitava. Han passat 20 anys i... com estem? Espanya no podia permetre de cap manera una operació com aquella; era massa bona per a Catalunya! Ens hagués donat una empenta logística brutal! La seva resposta (del 'govern amable' del PSOE) va ser fulminant: primera línia, "Madrid-Sevilla"! Visca! Segona línia, "Madrid-Barcelona, y cuando se pueda (2007? 15 anys després?)". Tercera línia, "Madrid-Valladolid". Cuarta línia, "Madrid-Valencia"... I així, la gran capital del cosmos estarà en condicions d'alimentar-se de tota la "periferia española" per créixer i créixer sense límits. "Fenomenal, ¿no? Así crecemos todos juntos, ¿eh?".

I a banda de la connexió amb França, tenim un eix mediterrani, cabdal per al nostre desenvolupament, que és igualment boicotejat, amb un Euromed de fireta que ralenteix el flux comunicatiu entre catalans i valencians, un corredor que ha estat històricament l'avantguarda econòmica de l'estat però qué, és clar, tampoc interessa potenciar. Més aviat el contrari.

I, com sempre, no puc esperar que siguin els madrilenys els que moguin un dit per denunciar aquesta tendència, és evident, però em subleva que siguin els propis catalans els que siguin incapaços de queixar-se, de rebel·larse, davant d'unes estratègies que tenen una clara intenció política i que, de mica en mica, ens van portar a la ruïna.

La teoria de... todas las capitales de provincia a no más de 3 horas de madrid por AVE o Autovia...

Millora les comunicacions es fonamental pero la red radial es un benefici per un parell de nodos i fatal per la resta. En la red d'autovies es mes visible que a nivell estatal es trenca aquesta red. Pero Catalunya amb la resta queda nomes conectat per els mateixos punts de sempre.

Sempre m'ha resultat curios que Albert Vilalta que va ser uns dels ideadors d'aquest primerenc projecte de nova linea a França despres gestiones temes de infraestructures ferroviares a nivell estatal i no pressiones per la consecució de aquest tram tan important.

Dic una bogueria potser... Tan descabellat hauria estat reconvertir la línea de BCN-Girona-Portbou a ample mixte. S'hauria guanyat un temps importantissim en competitivitat. Ja se que no es una línea competencia de la Generalitat, pero hauria estat una opció.

A10

http://i157.photobucket.com/albums/t48/Skyssc/070905-004649-1098x546-S.jpg

http://i157.photobucket.com/albums/t48/Skyssc/070906-104844-1098x413-S.jpg

TOT EL PIRINEU OCCIDENTAL CATALÀ SE'N BENEFICIARIA

Túnel de Tremp

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.cat

El Pallars Jussà és a la cua de Catalunya en molts indicadors d'activitat econòmica, i els principals generadors d'ocupació són el sector públic i l'acadèmia militar de Talarn. La retenció de la gent més formada i la captació d'empreses són tasques gairebé impossibles i la raó sempre és la mateixa: la conca de Tremp està fora del mapa per causa d'unes carreteres amb traçats del segle passat. Avui la globalització situa al mapa molts territoris perifèrics que mai abans hi havien figurat, però la condició prèvia i necessària sempre és la mateixa: ràpides i modernes comunicacions amb algun eix de prosperitat i de creixement. El traspàs a la Generalitat de la línia de tren de Lleida a la Pobla de Segur està millorant notablement el servei. Caldria, però, que el tren fos competitiu amb el cotxe entre Tremp i Lleida, augmentant la freqüència de pas i de semidirectes fins a reduir el trajecte a 60 minuts: això permetria tant a professionals com a universitaris anar i venir cada dia, així com també facilitaria el retorn de molts pallaresos que treballen al Segrià.

EL TRÀNSIT PER CARRETERA ÉS AVUI, però, el que més creix a tot arreu pels seus múltiples avantatges (fiabilitat, flexibilitat, servei porta a porta...) i és encara més necessari en un país sense tren com aquest. La connexió del Pallars Jussà amb l'arc mediterrani passa pel port de Comiols, de què és titular la Generalitat. La secular demanda d'un túnel que salvi aquest port i que situï Tremp a dues hores de Barcelona per carretera és utòpica: el pla d'infraestructures de transport de la Generalitat de Catalunya, horitzó 2026, no el preveu. Un empresari pallarès em diu que els seus productes triguen més temps a arribar a Barcelona que no pas els de la competència, que hi arriben des de la Rioja. Tot i que Tremp és a 185 quilòmetres de Barcelona, com Puigcerdà, aquest trajecte ocupa en cotxe tres llargues hores i el port de Comiols és molt incòmode per a camions i persones.

TREMP SEMBLA CONDEMNADA A SEGUIR SITUADA fora del mapa productiu i logístic català i els temps que vivim no conviden a l'optimisme: el president Pujol parla de vaga fiscal i de tancament de caixes, el president Maragall diu que el nou Estatut no resoldrà el dèficit d'infraestructures i el conseller Nadal suplica a l'AVUI (24.08.2007) que el ministeri de Foment "posi dates" a l'execució de les seves inversions a Catalunya. A Madrid, però, no reconeixen cap dèficit i del nou finançament, quasi un any i mig després d'aprovar el nou Estatut, encara no se'n sap res.

MALGRAT TOT, HI HA UNA OPORTUNITAT PER A TREMP: el govern espanyol convertirà la carretera N-230, entre Lleida i Viella, en la primera autovia vertical que travessi els Pirineus. Per la vall veïna del riu Noguera Ribagorçana pujarà un trànsit rodat creixent, que generarà prosperitat a la Franja de Ponent i a la Terreta en forma de polígons industrials, instal·lació d'empreses, serveis a les empreses, logística i turisme. Tremp és a només 10 km en línia recta del riu Noguera Ribagorçana i amb un túnel de només 2 km es podria accedir en deu minuts a aquest futur eix de prosperitat, que avui és a 50 minuts de constants revolts pel coll de Montllobar. Tremp recuperaria el paper de secular capital natural de la Franja ribagorçana (el meu avi hi anava a peu des d'Areny a buscar medicaments), avui perduda en favor de Pont de Suert i Benavarri per les pèssimes comunicacions. El Pallars participaria així dels beneficis que generarà la nova autovia i no quedaria novament aïllat i al marge del progrés.

DES DE TREMP HI HA UNES QUANTES OPCIONS per fer aquest túnel: de Talarn a Esplugafreda i de Fígols de Tremp al Pont de Montanyana. Travessaria la serra de Gurp, de roca dura que fa molt econòmica la seva construcció. El govern aragonès veu molt interessant aquesta opció i voldria demanar al govern central, juntament amb la Generalitat, la construcció d'aquest túnel, que s'inclouria en el projecte d'eix pirinenc que ha de travessar el Pirineu d'est a oest i que a Catalunya té com a referent la N-260. El govern espanyol, però, mai no construirà un túnel de 6 km entre la Pobla de Segur i el Pont de Suert, pel seu altíssim cost, com sempre han reclamat els partits catalans: avui les normes de seguretat exigeixen desdoblar els túnels. El govern aragonès vol que aquest eix pirinenc, que paga el ministeri de Foment, travessi Osca a una alçada mitjana de 700 metres, atès que és molt més barat de construir i sobretot de mantenir en bon estat a l'hivern (la N-260 al Pallars té una alçada mitjana de 1.500 metres) i per això veu bé aquest túnel, com sembla que també és el cas del secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán, que és diputat per Osca. Tremp estaria a trenta minuts de l'aeroport d'Alguaire, a quaranta-cinc minuts de Lleida i a dues hores de Barcelona. L'autovia Lleida-Viella passa per l'aeroport d'Alguaire, que vol competir amb Saragossa en el transport aeri de mercaderies i esdevenir l'aeroport turístic dels Pirineus.

EL TÚNEL DE TREMP CAP AL RIU NOGUERA RIBAGORÇANA és potser l'opció més realista per situar Tremp en el mapa a mig termini i cal estudiar bé aquesta opció. D'aquest túnel de Tremp tot el Pirineu occidental català se'n beneficiaria. I per als qui valorem preservar la catalanitat del nord de la Franja de Ponent, posar-la a quinze còmodes minuts de Tremp seria la millor opció.

http://paper.avui.cat/article//dialeg//97976/tunel/tremp.html

:crazy:

Aquest home desvaria una mica...

Barcelona, Ajuntament bloquejat
20

09

2007
L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, comença a constatar una realitat que l’amenaça des del dia que va constituir el govern municipal: el PSC i Iniciativa no tenen prou majoria per aprovar al ple les decisions que en requereixen.

Aquesta tardor el consistori ha de ratificar dos documents clau: el pressupost per al 2008 i el pla de govern de tot el mandat. Hereu ha acceptat obrir un procés de participació ciutadana per rectificar el pla, tal com li ha demanat Esquerra Republicana. El primer tinent d’alcalde, Carles Martí, ha proclamat els independentistes “soci preferencial”, però és obvi que amb el gest no n’hi ha prou. Ahir l’alcalde es va reunir amb Xavier Trias, d’una banda, i pensa fer-ho també amb Jordi Portabella, per aconseguir trencar el bloqueig.

Hereu ho té complicat. Portabella li demanarà un gir “social i nacional”. És a dir, una aposta molt més decidida pels serveis públics municipals i que la majoria de govern assumeixi que Barcelona és “la capital de Catalunya”, i no pas una ciutat espanyola més, tant en la gestió interna com en la projecció internacional. És difícil que Xavier Trias accepti un acord que permeti l’estabilitat que necessita Jordi Hereu. Això restaria tota la força a l’oposició que ha de fer valer Convergència i Unió per aconseguir aparèixer davant els barcelonins com una alternativa amb programa a l’actual majoria. Tampoc és gens fàcil que Portabella rectifiqui la decisió que va prendre després de les eleccions. Per què en aquell moment va rebutjar l’oferta dels socialistes i hauria d’acceptar-la ara?

L’Ajuntament de Barcelona viu un bloqueig que pot afectar-ne greument la governabilitat. Si l’actual equip de govern vol resoldre aquesta situació, el canvi d’estil hauria de ser molt més contundent i sincer. Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu havien presidit fins ara el consistori menyspreant l’oposició i oferint un pacte de secundaris a la força als seus socis de govern.La primera cosa que ha de canviar en l’Ajuntament de Barcelona és aquesta enorme prepotència que ha provocat, entre altres fenòmens indesitjables, una falta de transparència crònica. Potser així alguna mena de pacte podria començar a ser possible.

Avui
20-09-07

Catalunya i Lleida: harmonia solidària

Juan Cal Sánchez, director executiu del diari Segre.

• El que necessita Barcelona se sap, però falta que Catalunya escolti el que necessita Lleida: un canvi de paradigma econòmic i social

• Tenim en marxa grans projectes i la societat lleidatana ha de saber com treure'n partit

La ciutat de Barcelona s'ha vist ficada, en els últims temps, en situacions crítiques (vaga salvatge de l'aeroport el 2006, apagada de l'estiu passat, crisi del servei de Rodalies) que han posat en entredit el seu bon nom de ciutat moderna, cosmopolita i acollidora, capaç d'atendre una demanda creixent de turistes atrets pels innegables atractius de la capital del Modernisme i el disseny. Per raons molt diverses --encara que moltes relacionades amb l'esgotament d'unes infraestructures que no s'actualitzen des dels Jocs Olímpics del 1992-- la capital de Catalunya ha patit perjudicis en la seva imatge que no s'haurien de reproduir en el futur. No obstant, els experts anuncien des de fa mesos una nova plaga: si no plou, la ciutat i la seva àrea metropolitana patiran restriccions en el consum domèstic a partir de març.

DAVANT d'aquesta situació a curt termini, alguns experts ja comencen a posar sobre la taula solucions que, si fossin possibles, només salvarien els dèficits de Barcelona a més llarg termini. Hem llegit i sentit, en les últimes setmanes, que l'actual sequera només es podria pal·liar amb transvasaments que requeririen, com a mínim, molts anys d'execució. Tot plegat no ens amaga que Barcelona i la seva àrea metropolitana tenen problemes de proveïment --d'aigua, però també d'energia--; d'eliminació de residus, etcètera. Les dessaladores només resoldran parcialment el problema a mitjà termini, però d'aquí a uns 15 anys es tornarà a produir un dèficit d'entre 80 i 100 hectòmetres cúbics, segons l'Agència Catalana de l'Aigua. A més a més, a Barcelona comença a escassejar també el sòl industrial i, per posar-hi remei, el Consorci de la Zona Franca ha iniciat l'adquisició de sòl per a aquest ús a les comarques de Lleida, on hi ha excedents de sòl agrícola fàcilment requalificable i, sobretot, barat.

Una vegada més, com ja sol ser habitual des de temps immemorials, Barcelona gira la vista cap a la Catalunya interior, deshabitada, pobra i seca, cada vegada que necessita aigua, sòl industrial barat, abocadors industrials o altres serveis per als quals no hi ha lloc a l'àrea metropolitana o bé no són ben rebuts per les plataformes ecologistes i cíviques que tant proliferen avui en dia. Quan es dóna aquesta situació, els polítics i empresaris barcelonins tendeixen a veure Lleida com una reserva de sòl i d'aigua per a una Catalunya litoral que es veu sotmesa a greus tensions de creixement.

LLEIDA ÉS conscient de la seva fragilitat, d'aquesta situació de risc permanent davant la voracitat metropolitana de Barcelona. Aquesta consciència de fragilitat ha generat un victimisme i una por al centralisme tan grans que va obligar tots els partits polítics a prometre que l'aigua del pantà de Rialb no seria mai per a Barcelona, sinó per afavorir la riquesa de les comarques de Lleida mitjançant els regadius dels canals d'Urgell i del Segarra-Garrigues. Després de molts anys en què semblava una quimera, el Canal Segarra Garrigues s'ha convertit en una realitat, però envoltat d'una gran quantitat d'incògnites: encara està mancat de concessió d'aigua, els beneficiaris han envellit i veuen amb desconfiança la rendibilitat del regadiu i, finalment, han estat molt pocs fins ara els agricultors que han firmat el crèdit per la part de l'obra que correspon pagar als regants.

Enmig de tota aquesta situació d'esperances i incerteses, van apa- rèixer el 2004 un grup d'agricultors, professionals, empresaris, sindicalistes, etcètera, que van firmar a Vallbona de les Monges un manifest que pretenia superar aquesta situació atàvica de queixa i de victimisme per preguntar-se: "¿Què pot fer Lleida per Catalunya?". L'estiu del 2007, van presentar a la Pedrera de Barcelona el llibre amb les propostes del Manifest de Vallbona, amb un gran èxit d'assistència de representants de la vida cívica i política catalana i lleidatana i que, a més a més, va tenir una notable acollida als mitjans de comunicació de la capital, molt especialment a EL PERIÓDICO.

Avui, 15 de desembre, la societat civil de Lleida fa un pas endavant i se cita a Tàrrega per conjurar-se contra els seus propis fantasmes i a favor del futur, per promoure un gran pacte amb Catalunya i no només amb el Govern de la Generalitat, perquè la història ens ensenya (com va passar amb el Canal d'Urgell fa més de 100 anys) que la burgesia il·lustrada de Barcelona ha desenvolupat un paper fonamental en la modernització econòmica i social de les comarques de Lleida.

JA SABEM el que necessita Barcelona, entre altres coses perquè els seus altaveus tenen una potència gairebé infinita, però falta que Catalunya també escolti amb atenció el que necessita Lleida: un canvi de paradigma econòmic i social que li permeti afrontar el seu progrés econòmic sense danyar el patrimoni natural, que li permeti fer un salt en el procés de transformació agrària per fer una producció de més qualitat i que compatibilitzi el benefici de l'explotació agrària amb la posada en valor de l'entorn ambiental. A Lleida tenim en marxa grans projectes, com ara l'aeroport d'Alguaire o el Canal Segarra Garrigues. Falta que la societat lleidatana sàpiga treure'n profit i que el Govern col- labori en aquest propòsit. Per Lleida no quedarà, però no perdem una nova oportunitat.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=467203&idseccio_PK=1006&h=

Compromís per Lleida

Que uns ciutadans es revoltin contra la contaminació d’un riu, que uns treballadors es plantin per millorar les seves condicions laborals o que els usuaris protestin davant el mal funcionament d’un transport públic resulta normal i, fins i tot, necessari. Moltes millores de la nostra societat sorgeixen del conflicte social i cal esperar que els conflictes continuïn per molts anys.
És també bastant lògic que una societat activa i en procés de canvi sigui una societat procliu als conflictes socials i resulta també bastant provat que aquests conflictes poden resoldre’s de manera col·lectivament satisfactòria, cap a situacions de major benestar, o de manera insatisfactòria, per una pèrdua general del nivell i de la qualitat de vida. Que l’evolució sigui en un sentit o en un altre depèn de les estructures socials de cada lloc i de moltes circumstàncies que escapen al control o la simple percepció social. Però l’actitud majoritària de la societat del moment pot condicionar molt el desencadenament dels fets i si aquesta actitud es tradueix en propostes i actuacions clares i constructives potser el conflicte no derivi en bancarrota i potser les sortides siguin també particularment favorables.

Portada l’anterior reflexió a les comarques de Lleida diríem que en aquest moment no es viu, certament, cap situació prerevolucionària; però Déu n’hi do els canvis que es plantegen i de les respostes més o menys conflictives que aquests poden generar. La globalització dels mercats i de la cultura, les noves tecnologies de la comunicació, les noves formes de treball i altres novetats ens situen davant de canvis socials prou radicals. Mentre, a escala més local el territori de la vida quotidiana s’està encongint notablement i la percepció que aquestes comarques estan passant a formar part de la regió metropolitana de Barcelona es veu avalada cada dia que passa per més evidències. Els professionals, les petites empreses, els amants de la cultura i altres col·lectius es beneficien cada cop més d’aquesta proximitat barcelonina; però, al mateix temps, Barcelona ens envia abocadors, indústries i activitats amb problemes mediambientals, amb un consum molt extensiu de sòl i/o amb una incidència reduïda en l’ocupació i la generació de riquesa. D’una banda, la proximitat de Barcelona ofereix moltes oportunitats als lleidatans; per una altra banda, les singularitats de Lleida tendiran a dissoldre’s i el territori hi pot perdre centres de decisió, patrimoni cultural i ambiental i qualitat de vida. Al mateix temps, la difusió metropolitana i alguns altres motius (la futura Las Vegas dels Monegros?) fan i faran que l’activitat, la població i la corresponent immigració de les comarques de Lleida augmentin i que les necessitats d’infraestructures i serveis, alguns previstos i altres no, siguin cada dia també més apressants.

Davant de totes aquestes transformacions, sorgeixen i, encara més, sorgiran reaccions de desconcert i conflicte, i d’aquestes reaccions fàcilment se’n desprengui una reacció primària de queixa que es comença a palpar i que, en el fons, significa una renúncia de les pròpies responsabilitats. Davant de la reacció negativa, comença a ser el moment de la proposta i l’acció positiva, d’una proposta i acció que s’ha vingut impulsant des del col·lectiu del Manifest de Vallbona i que ara es vol fer extensiva a tota la societat a través del Compromís per Lleida.

Abans que sigui massa tard, ara és el moment que els grans projectes de modernització del regadiu i les noves infraestructures hidràuliques es tirin endavant amb la concertació i compromís de tots els col·lectius implicats, tenint en compte els recursos hídrics realment existents i assumint les necessitats de tota la gent del territori. Ara és el moment que l’activitat agroalimentària base històrica de l’economia del nostres territori faci un salt tecnològic i de magnitud, desenvolupi segments de major valor afegit i exploti el potencial qualitatiu dels productes del camp. Ara és el moment que la Universitat de Lleida es doti d’una activitat de formació i recerca prou diferenciada i potent, generadora de coneixements i cultura i generadora d’innovació empresarial. Ara és el moment, també, d’impulsar noves i modernes infraestructures (algunes previstes i altres no) i disposar les instal·lacions i serveis complementaris per al seu aprofitament. Ara és el moment de desenvolupar una acció institucional supramunicipal que atengui les necessitats reals del territori,...

Una bona part de les actuacions plantejades són competència de la Generalitat, l’Estat o la Unió Europea; però només des de Ponent o des de les terres de Lleida (no discutirem ara el nom) és possible reconèixer els valors patrimonials d’aquest territori i projectar-los en l’activitat econòmica, en la disposició de les infraestructures i en les formes de viure. Només des d’aquestes terres i a partir d’uns ciutadans conscients i compromesos és possible fer compatible el creixement econòmic i demogràfic amb la consecució d’una societat més rica i justa i en un territori patrimonialment ric i variat. Per això vam convidar la ciutadania lleidatana ahir dissabte dia 15 a les 10 del matí a l’Ateneu de Tàrrega a signar el Compromís per Lleida; per això ens volem comprometre tots els implicats a portar-ho endavant i per això convidals nostres representants polítics a que assumeixin i tirin endavant aquest Compromís.

http://www.lamanyana.es/web/html/opinio.html?id=78035&seccio=Opini%C3%B3n&fecha=2007-12-16&sortida=03:00:00

VÍCTIMES DEL DISTRICTE 22@. El nou urbanisme

Xavier Bou Prenafeta
Barcelona

Sincerament, no em va sorprendre l’anunci a bombo i platerets que una nova empresa, Elastix, havia aterrat al districte del 22@ del Poblenou, dins del programa Landing (em pregunto d’on ve aquesta mania d’anomenar les coses en anglès perquè semblin més importants). Però quan em vaig aturar a llegir per sota dels titulars, em vaig adonar que de moment només eren 3 els treballadors que venien a engruixir el tan preat parc tecnològic (això sí, suposo que uns llumeneres). Vaig recordar que fa una mica més d’un any es “van deslocalitzar”, per dir-ne així, 250 treballadors del polèmic Can Ricart (¡ descansi en pau!), aguditzant el que ve a ser una norma del nou urbanisme: la destrucció del teixit social del Poblenou.

El Periódico
18-12-07

El Fòrum, quin bunyol!
L'altre dia vaig ser al Fòrum: comparteixo l'escrit del 10 de desembre en aquesta secció d'en Marc Pericas. El Fòrum és un immens espai hortera de ciment, desagradable i buit: el que esgarrifa és pensar els usos alternatius (escoles bressol, biblioteques etc.) que hauríem pogut donar als milions d'euros que ens va costar i que vam llençar al Fòrum... Quin bunyol!

Oriol Pineda

Barcelona

Incompetència
Fa dos anys vaig contactar amb la Síndica de Greuges de Barcelona per alertar sobre la degradació del barri de Navas a causa de la concentració a la zona d'un menjador i d'un alberg socials. La senyora Pilar Malla va refusar la meva proposta que aquestes instal·lacions fossin rotatòries, per un espai de cinc anys, per tal que la "solidaritat" fos compartida per tots els barris. Ara, davant la incapacitat d'aturar la degradació, l'Ajuntament pensa aixecar pisos en una de les zones verdes del barri, la font del Torrent de la Guineu. La pròxima decisió, senyor Hereu, ¿serà requalificar la plaça d'Islàndia o bé la de Ferran Reyes?

Jordi Vilagut i Munt

Barcelona

La brutícia de Barcelona millora
L' AVUI de l'11 de desembre deia que la brutícia de Barcelona no millora tot i haver-se doblat el pressupost de neteja. No senyors, la brutícia de Barcelona no solament millora sinó que té més salut que mai. És ferma i es reprodueix, no com els pans i els peixos perquè no és cap miracle, però també n'hi ha per a tothom. És generosa fins i tot en barris que no són el Raval.

Veure un carrer brut al cap de poques hores d'haver-lo netejat la brigada municipal és una de les coses que he après des que la meva jubilació m'ha convertit, sorprenentment, en "inspector de vialitat". Ara, el que m'amoïna més és que algú pugui arribar a imaginar-se que augmentant el pressupost de neteja augmentarà l'educació cívica, urbanitat en dèiem. Era una assignatura que s'aprenia a casa i es repassava al cole, però s'aprenia a casa.

Proposo que als barris mes bruts, passi cada hora el camió de la neteja, el que em desperta cada dia d'una a dues de la matinada, i s'expliqui als veïns que és per la seva salut.

Cal tenir una visió pedagògica del civisme. Bon Nadal i un higiènic any nou.

Antoni López Gonzàlez

Barcelona


avui.cat

Ramon Tremosa: “El port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol”

Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la UB, considera que “el port de Barcelona és el petroli de Catalunya”, que segons ell, “porta dècades en la inòpia sobre les seves possibilitats”. Tremosa creu que “el port de Barcelona és la sortida davant del centralisme espanyol” perquè, segons el seu parer, aprofitar les oportunitats que ofereix pot “salvar la indústria catalana”. A més, l’economista ha explicat que el turisme de creuer a Barcelona creix un 30% cada any, cosa que ha col•locat el port de la capital catalana dins del “top 10” mundial pel que fa aquest tipus de turisme, i aquest mercat ben potenciat, ha dit Tremosa, podria comportar que moltes companyies aèries estiguessin interessades en crear vols intercontinentals directes a l’aeroport del Prat des d’Amèrica i Àsia.

L’economista ha fet aquestes declaracions durant un acte de presentació del seu nou llibre, “Catalunya serà logística o no serà”, organitzat pel “Diari de Sant Cugat” en aquesta localitat del Vallès Occidental, on hi ha assistit el seu alcalde, Lluís Recoder. Tremosa ha definit la logística com “l’organització eficient dels tràfics que creixen, és a dir de la globalització”, i ha explicat que en un futur molt proper, “allò que marcarà la competitivitat serà la qualitat de les infraestructures, i per tant, el funcionament de la base logística” de cada país. “No és el mateix que un port sigui capaç de descarregar les mercaderies d’un vaixell en 8 hores que no que trigui 4 dies en fer-ho”, ha exemplificat.

En el seu llibre, Tremosa es basa en Flandes per avalar la seva tesi, perquè aquest “és el primer territori logístic d’Europa” i “malgrat tenir les dimensions de Lleida, exporta quatre cops més que Catalunya i un 35% més que l’Estat espanyol”. L’economista català ha atribuït aquest potencial al fet que Flandes té una gran àrea industrial al darrera que amb gran eficiència és “capaç d’afegir valor als productes semielaborats que vénen d’Àsia per exportar-los” un cop acabats. “A diferència del port de Marsella, els de Barcelona, València i Mallorca tenen també aquesta avantatge i haurien d’aprofitar l’oportunitat”, ha subratllat. Segons ha anunciat Tremosa en forma de “primícia”, el proper acte reivindicatiu de la societat civil catalana serà per exigir un tren de mercaderies des del port de Barcelona fins a la frontera francesa, i fins i tot ha explicat que l’exdirector del port li va dir que el govern “expressament, està construint malament aquesta línia per mala fe anticatalana”.

Precisament Tremosa opina que un dels obstacles en el desenvolupament logístic de Catalunya és que “l’estat espanyol inverteix en infraestructures com si fos una illa” ja que “la seva intenció és vertebrar Espanya i no que els seus territoris aprofitin les seves oportunitats globals”. Així, ha dit que només amb Madrid es té aquesta visió global a l’hora d’invertir, i ha afegit que el Govern espanyol, “a més d’invertir poc a Catalunya, quan ho fa és per portar-te més ràpid i de manera més eficient a Madrid, com és el cas de l’AVE i de la T-Sud”. Per últim, ha explicat que el 40% del tràfic d’un gran nombre de mercaderies que exporta l’Estat passa per Catalunya, i que per tant, les inversions destinades a aquesta comunitat haurien de ser superiors al 18% del PIB que marca l’actual Estatut.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer-patrocinat.php?IDN=15839

^^ Mare meva :crazy:

Quan inverteixen es portar-t'he més ràpid a Madrid i quan no inverteixen és odi a Catalunya

:lol: :rofl: :lol:

La nova línia del mar

| La construcció de l'Hotel Vela canvia de forma radical el perfil de la costa | Serà l'edifici més proper al mar de la ciutat, a només 20 metres
| El bloc sobre un espigó genera polèmica entre els veïns i els banyistes

Maria Favà

L'Hotel Vela és un projecte de Ricard Bofill, que s'aixeca a la nova bocana del port i tindrà una alçada de 90 metres. Serà la construcció més pròxima al mar de Barcelona


"Com s'ho han fet per poder construir l'hotel allà?", es pregunta Albert Serratosa, enginyer i autor del pla comarcal metropolità. Lentament, les grues van fent créixer l'edifici que marcarà la nova línia del litoral de Barcelona. Damunt l'espigó, i a només 20 metres del mar, l'Hotel Vela, obra de Ricard Bofill, ja té mitja estructura enllestida.

Com a urbanista i gran coneixedor de la ciutat, Serratosa sap on es pot construir i on s'ha hagut de modificar la llei de costes per fer-ho. Al marge de qüestions legals, Serratosa opina que l'edifici no té res d'original.

No és només Serratosa qui invoca la llei de costes. Hi coincideixen tots els detractors de l'hotel. "Els xiringuitos de la Barceloneta van haver d'anar a terra perquè no complien la llei de costes i ara, en canvi, deixen fer aquest hotel que està dins del mar, que contamina el paisatge, que modificarà les onades, que s'ha carregat l'escullera, que era un dels passejos més tradicionals de la ciutat", es lamenta Marta Tatjer, empresària i sòcia del Club Natació Barcelona.

Són els socis d'aquest club els primers que ja han patit l'impacte visual de l'hotel. I això que ara només té vuit plantes i ha d'arribar als noranta metres i unes 25 plantes. Aleshores els farà ombra: els traurà una part del sol de què ara gaudeixen. Roser Ponsatí, la sòcia número 5 però que continua molt activa, lamenta el malbaratament de la costa i que l'actual directiva del club no tingui una posició més ferma. Alguns socis lamenten i justifiquen la tebiesa de la directiva del CNB al·legant que està lligada de mans i peus per l'Autoritat Portuària. Però d'altres opinen que els han "comprat" i que la constructora que fa l'hotel els ha promès compensacions com ara arreglar la piscina del club, que és la més antiga de l'Estat. La directiva ha rebutjat comentar la qüestió.

També estan expectants i espantats els veïns de la Barceloneta. "Serà un pal per al barri", diu l'Antoni Miquel, el Lesli dels Sirex, que és veí del barri i durant uns anys regidor per CiU. El Lesli igual que l'Emiliana Llorca, la presidenta de l'Associació de Veïns de l'Òstia, temen que l'hotel generi molta més circulació i que col·lapsi l'avinguda de Borbó. També és veïna de la Barceloneta la presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns, Eva Fernández, que qualifica el projecte de "nyap". "El que més temo és que passi com l'hotel de Miramar, que primer tothom va protestar molt però un cop inaugurat, ja ens n'hem oblidat". En l'oblit han quedat polèmiques per altres edificis que en el seu moment s'endinsaven al mar (Maremàgnum el World Trade Center), i que ara semblen de terra endins.


avui.cat

:|:|

Intento posar-me moltes vegades en el lloc dels veïns, però a qui afecta aquest hotel??? Fa ombra als veïns? Als seus edificis? :bash::bash::bash:

^^Ni cas!
:ohno:

L´únic que és veritat és que poden haver-hi problemes de tràfic.
La resta no té ni cap ni peus.

Com poden dir que farà ombra, ni que tingués 400 m !:bash:

Dos articles molt interessants sobre la paràlisi de l'ajuntament de bcn per tirar projectes endavant degut a que no tenen majoria:

UN ANY DE MANDAT
La ciutat en minoria

| La paràlisi del govern municipal i el dèficit d'infraestructures marquen el primer any del mandat a Barcelona | Una trentena de projectes continuen al calaix pel temor del bipartit a perdre votacions
Carles Sabaté


El vell i cofoi eslògan de Barcelona, la millor ciutat del món, s'ha pres un any sabàtic, com a mínim. Per al govern de l'Ajuntament, més que sabàtic, el primer any del mandat municipal està sent quasi horribilis, perquè els dèficits de serveis que ha patit la ciutat comencen a malmetre fins i tot la imatge internacional de Barcelona, el seu gran actiu de la dècada i mitja posterior als Jocs Olímpics. El govern en minoria que encapçala Jordi Hereu, impotent per resoldre els problemes que depenen d'altres administracions, no ha pogut canviar la tendència i clou el primer any gestionant crisi rere crisi, entre l'apagada, el caos de Rodalies i les obres del TGV i ara les restriccions d'aigua.

Entre dèficits en infraestructures i la incapacitat del bipartit de teixir més acords en espera que ERC torni al govern municipal, el consistori ha patit una important paràlisi i té força projectes de millora de la ciutat encallats per evitar de perdre les votacions contra l'oposició majoritària que ara formen CiU, el PP i els republicans.

Hereu es defensa dient que s'han aprovat dos centenars de resolucions i plans per unanimitat, però és igualment cert que la majoria corresponen a actuacions urbanístiques puntuals i de tràmit. El gruix dels projectes encallats resulten molt més decisius que els pactats, bona part dels quals ja estaven en marxa des del mandat anterior.

En l'haver del govern hi figuren el pla de neteja per al pròxim quinquenni i l'ampliació de la Guàrdia Urbana, aprovats per unanimitat i perquè l'oposició va afluixar la corda per no caure en la irresponsabilitat. Resolt el pressupost per al 2008 amb el suport de Jordi Portabella (ERC), el deure acumula projectes de gruix, com el mateix pla d'inversions i de govern per a quatre anys, que haurien de convertir-se en full de ruta del govern municipal. També s'han encallat les reformes de grans carrers.

L'alarma la va encendre ja el primer ple, quan l'oposició va pactar aturar el túnel del TGV sota l'Eixample. L'alcalde va començar llavors a ignorar les decisions del ple que no li són favorables o no li convenen. Després han vingut reprovacions a Magdalena Alvarez, la tallada d'arbres al Tibidabo per fer una muntanya russa... L'atzucac respecte al grau de compliment dels acords del plenari no s'ha resolt, i fins i tot ha arribat als tribunals.

El bipartit ha perdut una trentena de votacions, encara que només en un cas, la rehabilitació del Carmel, s'ha acabat congelant una proposta del govern. D'altres es van retirar a mig plenari veient que es perdrien; s'ha de tenir en compte que només entre CiU i el PP ja sumen un regidor més que el bipartit, i per tant a ERC només li cal abstenir-se per fer la guitza a Hereu sense que l'acusin d'oposar-se a allò que fins fa poc cogestionava. Mentre el govern esquiva derrotes, l'oposició tampoc pot imposar gaires alternatives, perquè forma un bloc gens monolític.

I ja ha passat un any. Hereu fixa en l'estiu el límit per pactar amb ERC. I és que a la tardor cal debatre el pressupost del 2009, el pas de l'equador municipal.



avui.cat



Hereu dels projectes de Clos


Mentre en altres àmbits el bipartit ha canviat gestos i discursos, les estratègies urbanístiques són exactament les mateixes de l'etapa anterior

L'anàlisi de Barcelona: l'urbanisme

DAVID MARÍN. Barcelona

En el seu primer any de mandat, l'equip del govern bipartit que comanda Jordi Hereu no ha presentat cap gir en matèria urbanística, la principal competència d'un Ajuntament, ni ha introduït cap fita nova respecte a les que es va marcar el govern anterior de Joan Clos. De fet, els principals assumptes que ocupen l'atenció dels arquitectes i urbanistes de l'Ajuntament són herències dels equips anteriors. Mentre que els nous dirigents municipals han pres distància respecte als discursos i la manera de fer de l'era Clos, l'àrea d'Urbanisme es manté intacta, fins al punt que el nou regidor de l'àrea, Ramon Garcia Bragado, no ha tocat cap peça de l'organigrama anterior.

Barcelona té ara mateix programats quatre grans zones de creixement: el futur barri de la Marina de la Zona Franca, amb uns vint-i-cinc mil habitants nous; el futur barri de la Verneda Industrial, al districte de Sant Andreu, d'unes dimensions semblants; el districte de negocis 22@, que va arrencar lentament el 2001 i que ara ja ha agafat una velocitat de creuer important, amb vistes a enllestir-se cap al 2015 o el 2020 amb 4.000 habitatges nous i, sobretot, una gran àrea d'oficines i hotels amb capacitat per a uns 130.000 llocs de treball, i el corredor ferroviari de la Sagrera i Sant Andreu, amb capacitat per a uns 8.000 habitatges nous i una gran àrea d'oficines i d'hotels al voltant de l'estació central del TAV, al barri de la Sagrera.

Totes aquestes operacions sumen unes àrees residencials noves de més 65.000 habitants: ben bé el mateix que significaria crear una nova ciutat mitjana al mig Catalunya en els pròxims deu anys. De moment, la crisi del sector immobiliari, que ja comença a aparèixer en alguns indicadors, no han fet replantejar cap d'aquests projectes, si bé és cert que alguns compten ja amb un estat força avançat de tramitació (el 22@ i el futur barri de la Marina) i gairebé tots tenen en el sector públic el seu motor més destacat, cosa que els permet teòricament restar una mica més al marge que els purament privats. On menys presència ha tingut fins ara el sector públic és en el futur barri de la Verneda Industrial, a Sant Andreu, si bé les seves dues peces principals, els terrenys de Coca-cola i els de la Mercedes-Benz, ja han començat a tramitar la requalificació de residencial amb el vistiplau de l'Ajuntament de Barcelona.

En canvi, en el projecte del 22@ la mobilització del capital privat va sovint de la mà de la gestió pública, amb l'Ajuntament convertit gairebé en promotor i gestor urbanístic a través de la societat municipal 22@, encarregada de mobilitzar els antics terrenys industrials del Poblenou en desús i de trobar, en alguns casos, nous promotors per a projectes exemplaritzants, com ara la seu de Telefònica, que es trasllada a l'extrem sud de l'avinguda Diagonal.

Al corredor de la Sagrera ja estan totes les requalificacions aprovades, excepte la d'una àrea: la de l'estació central del TAV. El disseny d'aquesta estació recau en Adif, que fins ara no ha donat gaires pistes de la forma i les dimensions exteriors que tindrà. L'únic que ha transcendit fins ara és que sobre l'estació hi haurà tres edificis dedicats a hotels i oficines, amb més projecció horitzontal que no pas alçada vertical. L'alçada vertical de la zona se la queda l'edifici que promou el Consorci de la Zona Franca a la zona del Triangle Ferroviari, a l'alçada de l'avinguda Prim, on es divideixen les vies de tren que van cap al Vallès i cap al Maresme. Allà s'aixecarà una torre de prop de 150 metres d'alçada que respondrà a un disseny de fantasia ideat per Frank Gehry, l'arquitecte del museu Guggenheim de Bilbao.

La transformació del corredor de la Sagrera està començant a aixecar recels entre els veïns de la zona, fins ara uns clars partidaris d'un projecte. L'associació de veïns de la Sagrera troba a faltar un reforç dels equipaments per fer front al creixement, i troba massa densificació en els nous habitatges i oficines programats, especialment per les alçades. A Sant Andreu, a més, temen un increment circulatori descontrolat pels vehicles que entraran i sortiran en direcció a l'estació del TAV i la seva nova àrea d'oficines i hotels.

A més d'aquestes quatre grans àrees de creixement, l'Ajuntament de Barcelona té en marxa altres operacions que, sense aportar grans quantitats de sòl nou, sí que canvien fonaments importants de l'estructura urbana. La que sembla avançar més en aquest primer any de mandat és la reforma de la plaça de les Glòries. Anunciada per l'equip de Joan Clos fa dos anys, a la plaça ja són visibles els enderrocs de les naus i tallers en desús que envolten el tambor viari elevat. A més, ja s'ha aprovat l'enderroc de les parets del tambor, de manera que només continuarà dreta l'estructura i per sota hi podrà passar en superfície l'avinguda Diagonal. També s'ha enllestit aquest any el pàrquing que permetrà buidar l'interior del tambor del Park & Ride, que s'hi va instal·lar el 1992, i ja s'ha buscat una solució per al mercat dels Encants, amb un edifici nou que s'aixecarà a la zona on ara es troba el Bosquet dels Encants, prop del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), i s'han revisat i redissenyat les alçades del futur Museu del Disseny i de l'edifici administratiu Ona, que s'aixecarà darrere de la torre Agbar.

També s'ha lligat aquest any amb els veïns un calendari que permet enllestir les Glòries el 2013. En canvi, al subsòl de les Glòries, que és clau en l'operació, el més calent és a l'aigüera. L'Ajuntament va lligar fa dos anys l'operació de la construcció d'una estació de Renfe subterrània, amb un intercanviador que connectés també amb el metro i amb una futura línia dels Ferrocarrils de la Generalitat. L'operació implicava, per tant, l'Estat i la Generalitat, que assumirien així part dels 550 milions d'euros que costa. Però ni el ministeri ni la Generalitat han mogut ni un dit en aquesta direcció. L'Ajuntament, però, està disposat a continuar amb la reforma en solitari i deixar espai al subsòl perquè en el futur, si cal, es faci l'intercanviador.



vilaweb

Los chicles de Barcelona
ORIOL BOHIGAS



Me temo que el centro histórico de Barcelona y sus recintos monumentales acabarán reconociéndose internacionalmente como un barrio cuya particularidad más sobresaliente es la ornamentación de sus pavimentos con los residuos de chicles, un patrimonio del turista rumiante, una deixalleria universal de la goma de mascar. Paseen Rambla avall, penetren en la zona comercial peatonalizada, asómense al Raval y al Barri Gòtic y extasíense en los aledaños del Portal de l'Àngel. Observen atentamente los diversos pavimentos y comprueben que lo único que les atribuye identidad es la sucesión de manchas negras, espesas, protuberantes, pastosas, repugnantes y eternamente adheridas a la piedra, al panot, al asfalto o al hormigón. Cuesta adivinar su procedencia hasta que casualmente alguna resquebraja su solidez y descubre la masa de un ex chicle, presionada, embrutecida y fosilizada. Son unas manchas tan uniformemente repartidas en estricta composición homogénea y de implantación tan duradera que el público parece aceptarlas como un testimonio de la memoria histórica o quizá como un programa de reciclaje para una inaudita ciudad sostenible. La última vez que alguien protestó en términos de higiene ciudadana fue en los años ochenta. El Ayuntamiento respondió con la compra de una máquina alemana muy avanzada: el tradicional sistema de manguera, escoba y capazo se demostraba incapaz. Recuerdo que se hizo una prueba en la zona de Canaletas. Resultados escasos y abandono municipal hasta nuevo aviso. Asunto archivado. Y así, hasta hoy.


Una sucesión de manchas negras, espesas, pastosas y repugnantes ensucia los pavimentos
Estos últimos años están apareciendo bastantes textos académicos y periodísticos que critican duramente la evolución reciente de Barcelona en términos urbanísticos y sociales. Son de agradecer porque, sin duda, señalan problemas reales que hay que denunciar y para los cuales también habría que ofrecer soluciones. Pero me temo que la mayoría de esos problemas no corresponden al ámbito estricto de lo que erróneamente llaman "modelo Barcelona". El modelo al que hay que referirse es el de ciudad europea de un determinado tamaño, tendente a la terciarización, con turismo creciente low-cost, dentro de un sistema abusivamente capitalista y, a la larga, especulativo. Quiero decir que los grandes problemas que esos escritos delatan se presentan en mayor o menor grado en casi todas las ciudades europeas, sobre todo las que no disfrutan de los beneficios económicos y sociales de la capitalidad. Abarcan desde el coste de la vivienda hasta los bucles de pobreza, desde la suburbialización metropolitana hasta el urbanismo temático y escenográfico, desde las infraestructuras hasta la seguridad, desde la calidad administrativa hasta los criterios políticos, desde la organización comercial hasta la refundación industrial, desde la cultura hasta la enseñanza, desde la expansión hasta el gueto.

Pero es cierto que hay que añadir un sumando que casi sólo aparece en Barcelona como un signo de distinción muy negativa. Parece un asunto sólo pintoresco y escenográfico, pero acaba siendo altamente significativo: ésta es una ciudad bastante más sucia, más desaliñada en sus espacios colectivos, menos educada, con un tono de urbanidad más bajo que la mayor parte de ciudades con las que podemos parangonarnos. He aquí la diferencia. Ninguna de ellas luce pavimentos de chicle, ni respeta tanto el abuso de ignominiosos grafitos, ni aguanta la horterada de tantas y tan alborotadas despedidas de soltera y otros maleficios turísticos y deportivos, ni descuida con tanta frecuencia el mantenimiento de los jardines y las fuentes, ni enmascara sus fachadas con servicios aéreos en permanente provisionalidad sin orden ni concierto y sin eficiencia técnica, ni deja sin refugio a tanta pobreza nómada acampada bajo porches y puentes. Los críticos solventes pueden considerar que estas referencias son nimiedades comparadas con los grandes temas y que, incluso, la búsqueda de soluciones puede favorecer la tendencia hacia el vacuo parque temático tan criticado. Pero esas nimiedades tienen su trascendencia si recordamos que Barcelona fue una de las primeras ciudades que impusieron la prioridad del espacio público -precisamente como una apelación política- en la reconfiguración urbana, como expresión de una identidad social. Dijimos que la ciudad es su espacio público, entendido como un marco para el desarrollo colectivo, el cual, sin duda, depende de la política y de la participación ciudadana, ajustado, no obstante, a una realidad física y a su carga representativa.

El Ayuntamiento mantiene con acierto un eficaz servicio de control del paisaje urbano que, con un inteligente sistema de subvenciones privadas, ha logrado la restauración de muchas fachadas y de muchos ámbitos colectivos. Podría adjudicársele, aún, más responsabilidades sobre el espacio público, ya que los servicios sectoriales -los funcionarios encasillados en ellos- no las alcanzan, sometidos a hábitos menos flexibles. Sería un buen camino. Porque queremos discutir los grandes programas de futuro en términos políticos, pero, en la espera, no queremos ser la capital de los chicles, ni el campo abierto a los grafitos, a los indecorosos cables mal suspendidos, a las basuras mal controladas o a las inmundicias invasoras. No queremos empeorar los problemas casi universales que compartimos con las ciudades europeas del mismo rango. Podríamos ser mejores, pero, de momento, exigimos ser iguales.

¿Se puede rehabilitar la vieja y abandonada máquina que se disponía a arrancar del pavimento los fósiles de chicle? Sería un buen principio que podría continuar con un control más exhaustivo de los grafitos asquerosos, de los cables desvencijados con que nos adornan las compañías de electricidad, de gas y de telefonía, de la explosión de basura callejera, del buen vivir de nuestros parques y nuestros modestos monumentos.

^^

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=518094&idseccio_PK=1022&h=
13/6/2008

Arquitectura tímida


L'arquitectura catalana és excel.lent, una de les millors del món, però rares vegades passa la frontera de Saragossa. En la llista dels 20 millors arquitectes del món, l'star system de l'ofici, no hi ha ni un sol català malgrat l'excel.lència i el prestigi del seu treball. Aquest és el panorama que dibuixa Luis Alonso, que, juntament amb Sergi Balaguer, regeix el despatx d'arquitectura més gran de Catalunya, on treballen un centenar de professionals.
Alonso acaba de publicar un llibre --Arquitectura en tránsito, que va presentar dimecres al Col.legi d'Arquitectes el conseller Joaquim Nadal-- en el qual descriu una cinquantena de projectes, una petita part dels 700 que ha realitzat el seu taller. Alonso assegura sobre els arquitectes catalans: "Tenim traumes, dubtes, pors i complexos que ens impedeixen ser atrevits". "No aprofitem el nostre valor afegit que comença amb el modernisme i continua amb la mestria de Coderch, Mitjans, Correa i Milà", insisteix.

La mitjana
Segons la seva opinió, la solució a aquest menysteniment és "crear grans despatxos si volem competir internacionalment". A Catalunya, observa, als tallers d'arquitectura hi treballen una mitjana de 4,3 professionals, despatxos excessivament modestos per abordar grans projectes. "Ens queixem que ens envaeixi l'star system, però ¿qui té equip per fer la T-4 de Madrid?", es pregunta. Tampoc se'n salven les administracions, dels seus dards. "Han d'apostar pels arquitectes d'aquí", insisteix.
Alonso i el seu equip reformen Les Arenes de Barcelona, el seu projecte estrella, amb el britànic Richard Rogers, mentre construeixen dos gratacels de 280 metres d'altura a Varsòvia (els tercers més alts d'Europa), un Technopark a Reus o una torre a Dubai. Encara que se sol titllar el seu estil del genèric arquitectura internacional, ell diu que fa arquitectura "en contra de la moda, sensata i serena, en la qual ens adaptem a cada lloc".
Defensor de les virtuts de la ciutat compacta i dels edificis en altura, quan presenta plans a l'estranger sol posar l'Eixample com a exemple de bon urbanisme. En canvi, i contra l'opinió de molts col.legues, diu que "Diagonal Mar ha estat criticada amb malèfics i polítics punts de vista però la gent que hi viu n'està encantada".

La Rambla sense botigues
| Només deu dels 160 establiments no es dediquen al turisme | Hi ha fins a 32 comerços de souvenirs | La Boqueria canvia parades per expenedores de fruita

Els vestits de farbalans i els barrets mexicans s'han apartat dels aparadors


L'especialització turística que pateix la Rambla de Barcelona ha aconseguit fer fora del passeig el comerç que en qualsevol altra barri es consideraria normal i de proximitat. Dels 160 establiments que hi ha a peu de carrer, només deu no es van obrir pensant en el turisme. Aquí caldria afegir-hi les cinc farmàcies que tenen com a clients tant els forasters com els autòctons. Pel que fa a l'oferta alimentària, sort que hi ha el mercat de la Boqueria, que també està vivint els últims anys la pressió del turisme, que ha influït en la conversió d'una part de les parades més atractives en expenedores de fruita trossejada o sucs per a visitants.

El dèficit de comerç de proximitat que pateix la Rambla deu ser el mes greu de la ciutat; no hi ha cap perruqueria ni d'home ni de dona, cap ferreteria ni drogueria, cap establiment de roba interior ni merceria. La prestigiosa botiga d'esports que hi havia a la cantonada del carrer Ferran va tancar fa anys i al local s'hi va instal·lar un establiment de menjar porqueria. Tampoc hi ha cap papereria, ni joguines, ni òptica, ni tintoreria... Només hi ha un colmado, el Guinart, que està adossat a la Boqueria, i una de les dues perfumeries que hi havia també va tancar. De les dues camiseries de prestigi, la Bonet i la Xanco, només resisteix aquesta ultima en el pla de la Boqueria. La Bonet, que era un dels dos exemples de modernisme a la vienesa de la ciutat, es va convertir en una botiga hortera de souvenirs. Els nous propietaris en van desfer el parament interior, que era molt bonic. Hi ha deu botigues de roba i la majoria estan enfocades cap a un client molt jove i molt prim.

La majoria de les 32 dues botigues de souvenirs desmereixen el passeig tant pels productes com per la manera com s'exposen i per l'estat dels locals. Hi ha cinc botigues més de regals de més qualitat -Lladró, Majorica- i una de souvenirs de nivell. La Lladró del començament de la Rambla està en traspàs.

Pocs establiments de menjar que hi ha al passeig són capaços de deixar un record gustatiu perdurable. A la majoria hi ha donen menjar precuinat, tipus paelladors, i sangria de llauna. El metre quadrat es tan car que a les terrasses no serveixen cafè perquè és un producte massa barat. Capítol a part mereixien les oficines de canvi de moneda on també es compra i ven or i joies i es lloguen apartaments turístics.



avui.cat

Formes
NARCÍS COMADIRA

Veig, publicada en una revista, una imatge del futur skyline de Chicago. Entremig dels gratacels de la ciutat que es reflecteixen al llac Michigan s'alça una mena de filaberquí gegant, de més de siscents metres. Un gratacel residencial, és a dir, per viurehi, que premet ser el més alt del món en aquesta "especialitat" dels gratacels. És un projecte de l'abominable Calatrava, l'empastifador de València i de tantes altres ciutats del món mundial, Venècia inclosa.
Les ciutats, així ho sembla, necessiten bibelots gegantins per decorar-se, i així, la nostra turistitzada Barcelona s'ha deixat construir un bibelot de Nouvel en forma de bala, ara ho fa amb el de Bofill, en forma de vela, i aviat veurem com se n'alá un en forma de bola... La bola que entre uns i altres ens volen fer empassar: la gran mentida a que s'ha reduït aquella anomenada civilatzació occidental.
Per què els edifcis han de tenir una forma referencial a qualsevol objecte aliè a l'arquitectura? No en tenen prou els arquitectes i els polítics amb les formes que genera la construcció, la funció i el propi llenguatge arquitectònic? Tan poca confiança tenen, uns i altres, en aquest llenguatge? Gerhy, a Bilbao, ha de fer equilibris per sostenir aquell munt d'encenalls gegants de titani rebregat. Herzog i De Meuron han de fer atzagaiades estructurals perverses per fer levitar la central elèctrica madrilenya -tan anodina- que hostatja el Caixafòrum de la capital d'Espanya. L'inevitable (i abominable, com he dit) Calatrava necessita mecanismes teatrals gegants per moure la seva parpella valenciana. Ja no confien, els arquitectes, en l'arquitectura, que s'hagin de passar a aquest híbrid entre l'escultura, el circ i l'escenografía fora d'escala? Sembla que no.
I els polítics, que haurien de frenar aquests excessos que embruten les nostres ciutats, aplaudeixen, els cau la baba, faciliten, modifiquen plans, qualifiquen i desqualifiquen solars, i així fan possibles aquestes escenografies d'aquesta narració estúpida en la que ells són els protagonistes i el desgraciat conjunt dels ciutadans els comparses.
Forma de cogombre, forma de supositori, forma de filaberquí, forma de vela, forma d'ull. Quan s'atrevirà algú a la forma de tifa? Però deixem-nos de bromes. Tot això no fa més que posar en evidència la gran mentida en què ens volen fer viure.
Quan aquest estiu es va astavellar aquell avió a Barajas, un nen supervivent només preguntava quan s'acabaria la pel.licula. Aquell pobre nen confonia realitat i ficció. Tots som aquell pobre nen, perduts sense voler-ho en una realitat espantosa que ens volen vendre en la forma d'una ficció, potser perquè ens pensem que l'infern quotidià tindrà algun final. No, la corrupció, la misèria, la incompetència, l'abús, són reals. I el primer pas per lluitar-hi és veure la realitat tal co és, lluny de les escenografies, pretesament divertides, d'una ficció pensada per entabanar-nos i mig anul.nos, pensada per devorar-nos millor.

"El País" 6-11-08

:applause::applause::applause:

Y a continuación...

Pepino, supositorio y berbiquí
ORIOL BOHIGAS 12/11/2008

Hace pocos días Narcís Comadira publicaba en este diario un artículo titulado Formes. En él insistía en denunciar la anomalía del frenesí formal de las arquitecturas recientes, sobre todo las que aparecen como monumentos de una nueva modernidad consumista, es decir, al servicio de los exabruptos de la publicidad, la moda y las convenciones mediáticas. Comadira, concretamente, se extrañaba de que muchos arquitectos proyecten hoy a partir de formas que provienen de otros campos productivos, olvidando que la arquitectura ha trabajado siempre con las que resultan de su propia especialidad, de su propio lenguaje, sometidas a una fecunda dialéctica con las realidades de la función, la construcción, el ámbito urbano o paisajístico, el contenido social de su entorno. Comadira dice textualmente: "Per què els edificis han de tenir una forma referencial a qualsevol objecte aliè a l'arquitectura? (...). Forma de cogombre, forma de supositori, forma de filaberquí, forma de vela, forma d'ull (...). Ja no confien, els arquitectes, en l'arquitectura, que s'hagin de passar a aquest híbrid entre l'escultura, el circ i l'escenografia fora d'escala?". La crítica de Comadira se puede generalizar y no limitarla a la adopción de formas predeterminadas, ajenas a la arquitectura y su lenguaje, sino ampliarla hasta un fenómeno más esencial: la forzada autonomía de la forma externa -la epidermis- para convertirla en un simple grito publicitario. La expresión de la arquitectura se acumula, simplemente, en una desorbitada piel anuncio, insolidaria con el contenido y con el entorno.

Esto, evidentemente, no implica una crítica indiscriminada a la innovación formal y conceptual indispensable para la continuidad de los procesos de transformación cultural, e incluso para la renovación estilística. No siempre esas formas nuevas, aparentemente discordantes, son ajenas al método y el lenguaje de la arquitectura. En las obras auténticamente revolucionarias, innovadoras, abiertas a un futuro cierto y productivo, la forma -volumen, espacio, epidermis, itinerarios- se explica por un proceso racional de los propios puntos de partida de la disciplina. Y son esos los cambios que realmente acabarán marcando los definitivos ritmos de innovación, aunque quizá sea difícil adivinar qué obras están en la línea eficaz y cuáles en la trampa publicitaria y en la moda deleznable.

Por fortuna, precisamente estos días está abierta en el FAD una exposición -dentro del ciclo conmemorativo del 50º aniversario de los Premios FAD- que es una magnífica muestra de los procesos de investigación formal en la obra del arquitecto José Llinás, unos procesos que parten siempre del análisis de las diversas realidades con una voluntad de servicio y a la vez de innovación en términos funcionales, constructivos y ciudadanos, siempre bajo una apuesta cultural preeminente. A Llinás no le hace falta recurrir a la forma del pepino, del supositorio o del berbiquí porque no servirían para su cometido y porque tiene ideas muy claras sobre cuál es el lenguaje propio de la arquitectura y, consecuentemente, de la ciudad. Sin necesidad de estos subterfugios, alcanza expresiones formales que marcan nuevas líneas de investigación claramente arquitectónica.

Una sucesión de maquetas de estudio explican el proceso de creación y la voluntad de innovar sin salirse de las premisas y los métodos arquitectónicos. No hay nunca -como en otros arquitectos de su generación- la búsqueda de la forma a partir de un azar, ni siquiera de un objet trouvé, ni de un recuerdo, ni de una tentación escultórica o pictórica. En Llinás se alcanzan las innovaciones formales por un proceso muy parecido al del racionalismo pleno del Movimiento Moderno, aunque ya totalmente desprendido de los manierismos tan evidentes entre los dos extremos, el minimalismo geométrico por un lado y el barroquismo estructural por otro. Las dos bibliotecas de Barcelona -la de Gràcia y la de la plaza de Lesseps- y el reciente Instituto de Microcirugía Ocular son ejemplos radicales de todo ello, unos ejemplos que hay que estudiar a fondo y proclamarlos como antídotos de la barbarie especulativa de los iconos publicitarios. Por eso es de lamentar que una exposición tan bien razonada tenga un tono demasiado críptico. No sólo no está suficientemente anunciada y publicitada, sino que el propio montaje tiene un carácter a la vez intimista y utilitario de escasa capacidad comunicativa. Llinás es un valor insigne en nuestra arquitectura, pero además es un ejemplo de honestidad metodológica que conviene divulgar para compensar los errores de aquella arquitectura que denunciaba Comadira.

Una última observación. A los ejemplos ofrecidos por Comadira en el panorama local e internacional, habría que añadir la terrible degeneración del diseño de objetos y utensilios, sobre todo los destinados a usos más cotidianos, en los cuales el giro de las modas decorativas ha eliminado ya las esencias transformadoras que hace años atribuíamos al diseño. El nuevo interiorismo del lujo moderno ha alcanzado niveles vergonzosos. Estamos volviendo a un falso estilo isabelismo -segundo imperio victoriano- más degradado que los revivals y el kitsch de la década de 1940, aunque ahora se presente con la pretensión de una nueva libertad y la exaltación de una creatividad que no es más que una muestra de incultura; la incultura y la escasa honestidad de esos diseñadores que alimentan un mercado que se sustenta en la vulgaridad del capricho y del pobre lujo impotente.

quanta ximpleria junta, si al menys ells fessin quelcom interessant...

Un professor de la facultat ahir ens va dir que havia llegit aquest article i que el iaio aquest no entèn que molts edificis no estan fets només per veure'ls a peu de carrer sinó que en casos com l'Agbar es poden veure a quilòmetres de distància, crear noves perspectives i alegrar (o no) la vista dels que hi viuen lluny.

Per altre banda, la biblioteca de Josep Llinàs... no sé com li van donar el premi FAD quan algunes parets de la biblioteca semblen inacabades, amb el ciment allà ( o el que sigui, tampoc hi entenc)... em refereixo a la façana posterior, de què serveix una façana principal maca si després rodeges l'edifici i és decepcionant els acabats que té... i més tenint en compte les altres obres que es presentaven, no hi havia color.


Una pregunta: les oficines de l'Agbar no són funcionals? He llegit que sí, que no, que l'interior està bé, que no és funcional..

aaa

...l'article de Narcís Comadira més val ignorar-lo (no dóna ni tan sols un argument consistent per defensar la seva crítica). Critica l'aspecte exterior de molts edificis però la seva pròpia crítica es superficial...

El de Bo(h/ñ)igas encara es pot salver en un 30%...

@confide: jo sempre he llegit que les oficines de l'Agbar són poc funcionals i que per aquest motiu encara hi han molts metres quadrats per llogar... No només per la forma de la planta sino que sembla que amb tants vidres de coloraines queda tot molt maco però és difícil treballar-hi... (però això ho he llegit, personalment no tinc ni idea...)

^^ Per les fotos que es van posar en aquest fòrum quan fou inaugurada m'ho va semblar: molta coloraina per dins i més fosca del que m'esperava... Però és clar, jo tan sols l'he vista en fotos i si n'opino seriosament serà quan l'hagi vista en persona.

quanta ximpleria junta

El mateix que he pensat quan he llegit els dos articles de buba.

Mira que em va agradar l'article de Bohigas sobre la reforma de la Diagonal, però aquest..., tot i que el de dalt em sembla que conté més ximpleries.

També és perquè el m2 en l'Agbar és molt caret no? :D

Doncs a mi em semblen raonables els articles. Que un edifici hagi de fer referència a un objecte concret em sembla tot un INSULT a l'arquitectura. A part que és una forma de "projectar" (per dir-ne alguna cosa) totalment aliena al funcionament de l'edifici, a la seva eficiència estructural i de materials, i a la seva relació amb la ciutat (cosa que va molt més enllà de "fer maco al skyline".) En definitiva, una forma de projectar que pot fer qualsevol persona amb sentit estètic, i per tant una cosa que NO és arquitectura. El mateix es podria dir de presentar una nau industrial com si fos un habitatge: una cosa que pot fer qualsevol enginyer, i per tant una cosa que NO és arquitectura.

Honestament, llegint segons quins comentaris sembla que no haguéssim arribat als anys 20 encara :ohno:


Una altra cosa és que els exemples siguin afortunats, però per exemple em sembla just atacar una gilipollada com l'Hotel Vela per aquí. És tan vergonyós que fins i tot ES DIU "Hotel Vela" :crazy:

Si a alguna cosa fa referència l'Agbar és a Montserrat, que va inspirar Nouvel... o al menys això va dir. No crec que s'inspirés en un cogombre està clar.

A tu t'està sentant bé la carrera? Per què no ens hem de creure tot el que ens diguin uns quants, perquè molt a pesar d'aquests, la veritat no la tenen ells, les coses evolucionen...

Coses com l'Hotel Vela, l'ull de Calatrava i aquestes coses em semblen novelty architecture aberrant. L'Agbar és més interessant. Primer perquè en principi se suposa que és un edifici dissenyat per ser eficient energèticament (desconec si és cert o no: de moment he sentit molts cops que és fosca per dintre... però amb tantes finestres i amb sensors tèrmics suposo que quant a confort tèrmic deu ser bona.) Després perquè té una intenció a darrere que no tenen les altres, això de fer una façana-imatge que tingui una certa vida ja és tota una altra cosa. I encara després perquè té una pinta molt barcelonina. No sé, dels projectes del Nouvel sí que se'n poden aprendre coses, dels Nemausus, de la reconversió del Gasòmetre de Viena...

Si la carrera em cau bé? Home, si et passes tot el dia estudiant o estructures o el moviment modern és normal opinar aquestes coses, i si et passes la resta d'hores fent maquetes és normal dir-les d'una manera tan... poc amable. I a més com que al principi en saps poc però suposes que el poc que has après és bo, t'hi agafes molt i t'acabes repetint²²²²²²². Ja se'm passarà, ja estudiaré altres coses menys maquinistes, ja n'aprendré més... A part que sempre he tingut la boca molt gran. Em sap greu, de debò :/

També és perquè el m2 en l'Agbar és molt caret no? :D

^^el m2 de les torres del CTBA és molt més car i abans de que estiguin enllestides ja està practicament tot llogat...
l'Agbar és tant representativa per Barna com el CTBA ho és per Madrid i XXX anys després d'estar enllestida encara té molts m2 disponibles... :D :D

...fer edificis intencionadament amb forma de qualsevol objecte determinat i intentar (tot i que moltes vegades no s'aconsegueix, com li passa la Calatrava) a posteriori que sigui funcional a mi em sembla també una aberració arquitectònica.

però criticar qualsevol edifici sistematicament perque tingui un aspecte "orgànic" com fa el Comadira és una altra aberració i una de ben grossa.

No tot és blanc o negre ni es pot generalitzar d'una manera tan grollera. Els edificis s'han d'analitzar i criticar d'un en un i no ficar-los tots al mateix calaix perque un determinat estil "no m'agrada", com fa aquest paio....

^^

Però això de desqualificar la "blobchitecture" és molt vell i em pensava que estava superat ja. Jo no em referia en això, em referia a certes horterades i coses no-arquitectòniques. Que un edifici tingui una forma rara doncs bé, això és una altra cosa. Però aquesta exaltació de l'estètica i d'edificis que ni funcionen especialment bé, ni són eficients, ni tenen res d'especial a part de ser bonics em sembla perillosa i no m'agrada gens. No vol dir que estigui en contra de determinats edificis-símbol que s'han anat construint, ni que no consideri que calguin edificis-símbol, ni que prefereixi els edificis lletjos...

No tot és blanc o negre ni es pot generalitzar d'una manera tan grollera. Els edificis s'han d'analitzar i criticar d'un en un i no ficar-los tots al mateix calaix perque un determinat estil "no m'agrada", com fa aquest paio....

Exacte.

Es que tinc la sensació que alguns critiquen el crear un edifici original i amb una forma determinada, no ho entenc. I després venen amb que si no és funcional (quan segurament ho és) per criticar alguna cosa.

En fi, sembla que si per alguns fos tot serien edificis simples, però estarien molt bé per la seva magnífica funcionalitat...

^^

Però això de desqualificar la "blobchitecture" és molt vell i em pensava que estava superat ja. Jo no em referia en això, em referia a certes horterades i coses no-arquitectòniques. Que un edifici tingui una forma rara doncs bé, això és una altra cosa. Però aquesta exaltació de l'estètica i d'edificis que ni funcionen especialment bé, ni són eficients, ni tenen res d'especial a part de ser bonics em sembla perillosa i no m'agrada gens. No vol dir que estigui en contra de determinats edificis-símbol que s'han anat construint, ni que no consideri que calguin edificis-símbol, ni que prefereixi els edificis lletjos...

^^...em sembla que tots dos estem d'acord però diem el mateix amb altres paraules...:)

Coses com l'Hotel Vela, l'ull de Calatrava i aquestes coses em semblen novelty architecture aberrant. L'Agbar és més interessant. Primer perquè en principi se suposa que és un edifici dissenyat per ser eficient energèticament (desconec si és cert o no: de moment he sentit molts cops que és fosca per dintre... però amb tantes finestres i amb sensors tèrmics suposo que quant a confort tèrmic deu ser bona.) Després perquè té una intenció a darrere que no tenen les altres, això de fer una façana-imatge que tingui una certa vida ja és tota una altra cosa. I encara després perquè té una pinta molt barcelonina. No sé, dels projectes del Nouvel sí que se'n poden aprendre coses, dels Nemausus, de la reconversió del Gasòmetre de Viena...

Si la carrera em cau bé? Home, si et passes tot el dia estudiant o estructures o el moviment modern és normal opinar aquestes coses, i si et passes la resta d'hores fent maquetes és normal dir-les d'una manera tan... poc amable. I a més com que al principi en saps poc però suposes que el poc que has après és bo, t'hi agafes molt i t'acabes repetint²²²²²²². Ja se'm passarà, ja estudiaré altres coses menys maquinistes, ja n'aprendré més... A part que sempre he tingut la boca molt gran. Em sap greu, de debò :/


No hi ha res que t'hagi de sàpiguer greu, una opinió ben expressada sense ofendre ningú no hauria d'ofendre mai.


:)

El FAD abre el debate sobre 'Gaudinona'


Un demoledor informe del arquitecto Quim Espanyol establece que la restauración de la Cripta de la iglesia Colonia Güell ha modificado la obra de Gaudí sensiblemente. El Ayuntamiento de Barcelona "ha sido incapaz" de evitar el remonte de dos pisos del edificio anexo a la casa Batlló, acusa el arquitecto Oriol Bohigas. Barcelona lleva camino de convertirse en Gaudinona, en una gallina de los huevos de oro turística, opina el historiador Albert García Espuche. Un debate celebrado ayer en el FAD (Foment de les Arts i el Disseny) reveló que existen muchas sombras sobre el patrimonio de Gaudí y que la administración no ejerce controles o filtros que eviten actuaciones irreversibles.
Organizado por iniciativa de Beth Galí y Maria del Mar Arnús, el debate congregó ayer a una veintena de especialistas que desgranaron sus opiniones sobre la Cripta y la Sagrada Família. La Cripta concentró la mayoría de las críticas con el punto de partida del informe oficial realizado por Espanyol, quien fue enumerando una serie de operaciones excesivas cuando, dijo, "debían haberse realizado con extrema humildad" y acabaron "desvirtuando" la singularidad de la cripta.

ERRORES
Entre las operaciones que consideró erróneas citó un muro de basalto añadido, la destrucción de la escalinata sustituida por planchas de zinc y la cubierta. Y en el interior, el enyesado y pavimentación de la capilla del Sant Crist.
Josep Lluís González, catedrático de construcción, defendió desde el punto de vista técnico la actuación, en la que trabajó, y que dirigió su hermano, Antoni González Moreno Navarro, exjefe de servicio de la Diputación. Pero de poco sirvieron sus argumentos técnicos ante opiniones como las del arquitecto y crítico Juanjo Lahuerta, para quien la reforma "produce horror y se ve ahora como un cadáver", convertida en "un bibelot como las sagradas familias que venden en las Ramblas". Perejaume lamentó que a la cripta se le haya quitado "su elegancia y sutileza extrema", mientras que Hubertus Pöppinghaus y Manuel Medarde incidieron en el entorno paisajístico de la cripta, ya que se han talado una veintena de árboles plantados en la época de Gaudí.
El cineasta Pere Portabella reclamó conocer el origen de los presupuestos que se invierten en estas restauraciones y abogó por una campaña ciudadana para que se opine sobre una polémica que suele estar reducida a unos pocos especialistas. Oriol Bohigas fue el más beligerante contra la continuación de las obras de la Sagrada Família sin Gaudí, tema que consideró un problema ciudadano si afectara al trazado del AVE. Llegó a decir que Gaudí está sobrevalorado como arquitecto, que incluso hizo ximpleries, que la Sagrada Família ya era anticuada y kitsch en su época, y que la fachada neogótica "es anodina".
Aunque al debate no asistieron sus responsables, los participantes en el debate visitaron el templo en construcción el pasado sábado. Durante la visita se les dijo que la Sagrada Família tiene permiso de obras, pero emitido por el ayuntamiento del antiguo municipio de Sant Martí de Provençals.
La sesión se cerró sin tiempo para conclusiones, pero con la sensación de que existe un gran descontrol sobre la arquitectura de Gaudí.


Fuente: El Periódico (http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=567823&idseccio_PK=1022&h=)

Oriol Bohigas fue el más beligerante contra la continuación de las obras de la Sagrada Família sin Gaudí, tema que consideró un problema ciudadano si afectara al trazado del AVE. Llegó a decir que Gaudí está sobrevalorado como arquitecto, que incluso hizo ximpleries, que la Sagrada Família ya era anticuada y kitsch en su época, y que la fachada neogótica "es anodina".


Es cierto que la Sagrada Familia es kitsch, que la fachada neogótica del ábside es "anodina" y que la arquitectura de Gaudí se ha convertido en algo tan icónico que es posible que al propio Gaudí se le esté sobrevalorando en el ámbito de la cultura popular... pero no puedo evitar pensar al mismo tiempo que la arquitectura de este tipo es xxxmil veces más anodina y "ximple" que la peor arquitectura de Gaudí...

Es posible que este tipo sea un buen crítico pero, qué cojones!!!!, que practique él con el ejemplo, que para eso es arquitecto y se le están dando muchas oportunidades (que no está aprovechando) para hacer cosas interesantes en Barcelona....! :bash:

Cada dia em cau pitjor el bohigues dels ous... pq no calla d'una punyetera vegada... que estigui tranquil i que es relaxi, que no li queda gaire de vida. I veurem la història a quin lloc el deixa a ell i a la seva obra.

^^ Ja se sap, coses de l'edat. Quan més vell, més perepunyetes. :D

Sant Cugat esgota el sòl després de quasi 30 anys de creixement sostingut

• Des del 1980, la ciutat ha passat de tenir 30.000 habitants a 75.000, tot i que se'n preveien 200.000

• El desenvolupament urbanístic ha equilibrat el pes dels barris unifamiliars dels voltants de Collserola

Per a alguns, i per la seva proximitat amb el Manhattan barceloní, Sant Cugat podria ser una espècie de Brooklyn, i Collserola, l'East River que separa els dos districtes novaiorquesos. Per a altres, més interessats en la renda, seria l'equivalent metropolità de l'opulent Orange County de Los Angeles. I per a uns tercers, avesats a veure grues que, sense descans, han anat construint barris els últims 30 anys, seria l'equivalent català de l'auge immobiliari del litoral valencià i de la perifèria madrilenya. I el cert és que Sant Cugat, des del 1980, ha crescut de manera ininterrompuda i espectacular. Els 30.000 habitants amb què comptava en els principis de la democràcia, s'han convertit en més de 75.000. Però el creixement de Sant Cugat tenia un límit. I a aquest límit, coincidint amb el final de festa immobiliari, ja s'hi ha arribat. La urbanització dels barris de Vulpalleres i de Can Mates significa el final de l'expansió d'a- questa ciutat.
El 1980, els 30.000 habitants de Sant Cugat ocupaven una petitíssima part del seu extens terme municipal. De fet, el Pla General Metropolità, l'any 1976, va preveure assentar, en els 48 quilòmetres quadrats de terme que té (la meitat del municipi de Barcelona, on viuen 1,6 milions de persones), una ciutat de més de 200.000 habitants. Tant o més poblada que les actuals Sabadell o Terrassa.
A aquesta premissa, s'hi ha de sumar la història de la ciutat. A principis del segle passat van néixer una sèrie de barris de segona residència als voltants (i fins i tot dins) del que avui és el parc de Collserola. Es tracta de Valldoreix, les Planes i la Floresta. Aquest últim va ser impulsat per Frederick Stark Pearson, el doctor enginyer nord- americà que va desenvolupar tant la primera xarxa elèctrica de Barcelona com el tren del Vallès (avui Ferrocarrils), a través de la seva companyia Barcelona Traction, Light and Power Company, coneguda com La Canadenca.

EL DOCTOR PEARSON
Per mantenir la moral de la tropa de treballadors del tren, molts d'ells vinguts des de la Gran Bretanya, Pearson es va ocupar, per exemple, de construir un camp de golf (l'actual de Sant Cugat) i també va construir a prop de les obres un barri d'aspecte típicament anglès (és a dir, de cases unifamiliars), batejat llavors com la Floresta- Pearson i que avui ha perdut el cognom. Aquest model de casa amb jardí es va estendre i es va convertir en la tipologia típica també a Mira-sol i Valldoreix.
Així doncs, el 1980, el primer ajuntament democràtic es va trobar amb una trama de barris de cases unifamiliars ja més que consolidada i amb un enorme sòl edificable on es podien construir vivendes per a 190.000 persones.
La decisió de l'Ajuntament de Sant Cugat va ser planejar els nous barris amb una altura màxima dels edificis de planta baixa més tres o quatre pisos. Un terme mitjà entre l'alta densitat permesa pel PGM i la baixíssima que ofereix el model de la ciutat jardí dels barris unifamiliars. L'objectiu era no caure en un model de grans blocs de vivendes que anul.lés completament la personalitat de Sant Cugat.
La construcció del túnel de Vallvidrera va encendre la metxa immobiliària. Molts barcelonins --la majoria, de classe acomodada-- van travessar Collserola i es van assentar a Sant Cugat. En aquella expansió, que mantindria les grues a la ciutat fins a la dècada dels 90, van néixer els barris de Coll Favà, Torreblanca, Can Magí, Parc Central i part de l'Eixample. Tots a l'abric del casc antic de Sant Cugat, enganxats a la trama existent i a una distància assequible dels edificis més característics de la ciutat, des del monestir fins a l'estació dels Ferrocarrils. Els dos últims barris, el de la Guinardera-Vulpalleres i el de Can Mates, però, s'han dissenyat i executat lluny de l'antiga trama.

EVITAR LA CONGESTIÓ Per evitar la congestió del centre, sobretot en el pla viari, l'ajuntament ha dissenyat els dos barris amb unes característiques comunes: una gran zona verda --de 20 hectàrees al barri de Can Mates i de 17 al de Vulpalleres-- i un pol d'atracció --un mercat municipal i una àrea comercial-- que eviti els trasllats al centre de la ciutat per al proveïment mínim.
Es tracta de la mateixa política que als anys 90 va portar Barcelona --que també està a punt d'esgotar el seu sòl urbanitzable-- a crear les anomenades àrees de nova centralitat a tots els seus districtes. A Sant Cugat es construirà la nova biblioteca central a Can Mates.
La mobilitat dins de Sant Cugat, especialment al centre de la ciutat on coincideixen els habitants de tots els barris, serà, sens dubte, un dels nous cavalls de batalla de l'ajuntament. Sobretot perquè el govern municipal, a través de la creació de l'eix comercial entre el monestir i l'estació de Ferrocarrils, ha intentat, alhora que s'expandia la ciutat, revaloritzar la zona central mitjançant l'expulsió del cotxe privat.



elperiodico.cat

Us imagineu un St. Cugat "capital" que tingués per ciutats dormitori Cerdanyola i Rubí? XD

....jutgin vostes mateixos....

El urbanismo feo
PATRICIA GABANCHO 13/12/2008

Al salir del metro en la plaza de Lesseps, lo primero que se ve es la estampa serena de la iglesia de Els Josepets, y es una novedad, porque la vista estaba antes obturada por las vías de circulación. Ahora bien, el panorama de la plaza es desconcertante, porque no soluciona sino que disfraza los problemas de este cruce despiadado de calzadas hipertransitadas. A lo mejor no se podía hacer de otra manera. Pero a lo mejor sí. Lesseps tenía el desafío de las plazas que se construyen sobre el vacío (debajo pasa la Ronda del General Mitre) y el reto agregado de unos circuitos de tránsito muy complejos, que obligarán a esmerar la señalización. Además, la plaza tiene ahora forma de casquete así que, si Barcelona tiene a bien vivir una de sus lluvias torrenciales, lanzará el agua hacia las fachadas circundantes. Espero que al menos el suelo no resbale.

Barcelona espera el 'Ghery' de la Sagrera, un arquitecto que ya sólo trabaja para millonarios americanos o bodegueros españoles
Pero miremos la plaza desde la perspectiva humana: es un vasto espacio paradójicamente lleno de ruido visual. Entregarle la ornamentación al señor Viaplana, a la vista de lo mal que ha envejecido la plaza de los Països Catalans, delante de la estación de Sants, era un riesgo cantado. Vigas adustas y miradores extraños constituyen la parte que se supone blanda de este espacio excesivo, despojado de sombras y de efectos amables. Un espacio, además, escasamente verde (excepto un rincón futuro), cuando la antigua plaza, impracticable como era, albergaba un bosquecito excepcional. ¿Era imposible salvarlo? Parece ser que el lápiz ordenador de este proyecto cree, como suele creer el Ayuntamiento, que para hacer espacio público basta con quitar obstáculos y abrir explanadas, calzar dos o tres bancos y plantar unas tipuanas. No es cierto: no son las extensiones, sino los asideros humanizados, los que convocan al personal y hacen, en definitiva, una plaza.

Hace ya unos cuantos años que el Ayuntamiento de Barcelona practica un urbanismo feo. Estéticamente y conceptualmente feo. A medida que la ciudad se ha ido haciendo más rica, se ha pasado de aquel eficaz urbanismo de sargidora, donde todo era detalle, a la creación de espacios que tienden a la desmesura (el parque de Diagonal Mar, sin ir más lejos), cuando la tradición de Barcelona es la plaza recogida, la calle multifuncional, las alturas discretas. Algunas fórmulas enamoran a los técnicos, y las van aplicando venga o no venga a cuento. Concentrar la edificabilidad en altura, por ejemplo, para liberar suelo e ir sumando parches verdes. Eso ha dado torres impensables en calles que no las admiten, espacios sin mantenimiento que mueren (estéticamente) al cabo de nada, ausencia de bajos comerciales: soledad urbana.

No hace falta hablar del caducado modelo de la firma de lujo que diseña desde la distancia un edificio sonoro. Las ciudades inteligentes ya no los admiten: Barcelona tiene todavía algunos en lista de espera, en especial el Ghery de la Sagrera, un arquitecto que ya sólo trabaja para millonarios americanos o bodegueros españoles. Son edificios solitarios y aberrantes, estériles como las mulas, incapaces de crear vida a su alrededor. Admisibles en un distrito tan artificial como lo es el del 22@, no tienen sentido cuando incomodan una textura urbana asimilada. Como tampoco convienen siempre las aceras anchísimas o esa relamida estética ex novo que mata entornos que exudan memoria. Podemos temblar ante la embestida que sufrirá la Diagonal. Si el Ayuntamiento barcelonés no es capaz de entrar de puntillas, respetando lo que hay -empezando por los árboles- y respetando sobre todo la historia, la piel de esta arteria modernista, valdría más que lo deje estar.

¿Es sólo la repetición de estos esquemas tan rígidos lo que da la fealdad a un urbanismo que, en el pasado, había logrado altas cotas de belleza? ¿Cómo puede salirle un forat de la vergonya a la misma Administración que hizo prodigios en otras zonas de la rehabilitada Ciutat Vella? ¿Cómo se explica que un espacio de representación como el grupito de hoteles de la zona del Fórum acabe pareciéndose a un suburbio de ciudad americana de segunda? Nunca se había creado tanto espacio público, tanta ciudad, como en los últimos años, y nunca había sido el resultado tan deficiente. Barcelona hace largos pasos sin saber cuál es el camino. Yo creo que éste es el problema: la ciudad sin norte, sin identidad. Señalan expertos internacionales que Barcelona ya es un eco de su brillo pasado: una estrella que se va apagando.

Tiempo atrás, Barcelona había definido su propio modelo, incluso arquitectónico y urbanístico. Ahora es un revoltillo de soluciones copiadas: torres, firmas internacionales, franquicias, parques de diseño artificial, todo sin memoria ni estilo ni raíces. La arquitectura autóctona, que había tenido fama y proyección, ya no cuenta. Todo acaba siendo una ostentación vana de riqueza (porque los proyectos son carísimos) que no alcanza a crear significados urbanos. Exactamente igual que esa viga de acero que cruza la plaza de Lesseps como una burla de quien se siente por encima del bien y del mal, del error y de la parida.

Respecte Lesseps, que encara hi he de fer una visita... són tretes del web d'en Viaplana:

http://i225.photobucket.com/albums/dd283/Jaume21/lesseps2.jpg

http://i225.photobucket.com/albums/dd283/Jaume21/lesseps.jpg

La primera imatge és de la plaça en obres i la segona...? És algo que realment veurem? O que és pura imaginació?

Respecte tot lo altre... té raó i no en té... però... realment alguns es pensen que els barris de nova construcció que es construeixen arreu tenen personalitat? Si la majoria són purament residencials i a BCN encara es pretèn que hi hagi activitat econòmica en forma d'oficines i tal... però el que realment dóna vida als barris són les botigues, els bars... i en els nous barris no hi ha eixos comercials potents, de mala manera s'hi fan CC que el que fan és matar tota possibilitat de crear petit comerç... quan és que els edificis tenen els baixos amb locals comercials perquè moltes vegades als baixos també hi ha pisos... no es pot pretendre tenir un DM que sembli el Gòtic o Gràcia... són barris molt menys densos... amb poc comerç de proximitat, amb relacions de veïnatge nul·les, poc establertes o molt minses... vull dir, són... és que és tot un altra història. Està clar que l'Agbar i la torre de la Núvia no faran vida al seu voltant, però és que no és un problema de l'edifici per se, sinó de tot el voltant. Si es fan barris menys densos els espais públics es fan més grans, les places, els parcs... i comparar-ho amb la típica placeta de barri tradicional on tots els nens van a jugar, tots els avis van a seure's allà als bancs, la gent es coneix de tota la vida, seuen a petar la xerrada i fa goig passejar a les 6 de la tarda per un carrer tot ple de botiguetes amb edifics de fa 100 o 150 anys que no són el que són ara... etc... whatever. Altra cosa és que t'agradin els nous edificis, les places... per si mateixes... però és que el model de societat també ha canviat i és el que és encara que no ens acabi d'agradar. I amb ell tb l'urbanístic.


He dormit 4 hores i he treballat molt avui i no sé ni que escric :D Però vaja, que proposi aquesta noia solucions si ho veu tan fàcil.

A ver si lo dejan como en el render y lo enjardinan bastante con árboles y todo. De ser así me pareceria una excelente plaza.

Me tendré que pasar algún día a ver.

com dimonis han fet el render aquest? fixeu-vos en l'autobús, el taxi i la moto que hi ha esperant al semàfor, i mireu la foto actual... :D d'això se'n diu "visió de futur"

[I]Sant Cugat esgota el sòl després de quasi 30 anys de creixement sostingut
elperiodico.cat

jojo. li diuen "creixement sostingut" al fet de construir centenars de cases, mansions i xalets pels pijos de st cugat. Esgotar el sól urbanitzable d'aquesta forma ni s'acosta a ser "sostingut"

com dimonis han fet el render aquest? fixeu-vos en l'autobús, el taxi i la moto que hi ha esperant al semàfor, i mireu la foto actual... :D d'això se'n diu "visió de futur"

Que com l'han fet? Molt fàcil: el rènder l'han pintat a partir de la foto original. Si us hi fixeu bé, l'enquadrament és el mateix, com també ho són els núvols. Han pintat la nova plaça a partir de la pràcticament acabada Lesseps de la foto i hi han afegit models de vehicles a partir d'alguns dels vehicles reals que ja sortien a la foto.

Ho dic per aquells que encara no hagin vist el "truc". ;)

De totes maneres, la part on la plaça és més dura, davant l'església no surt, serà perquè no els interessa que surti.

A quina part exactament de la plaça va l'estació de la L9?

http://www.documentsptp.org/documents/infraestructures/intercanviador-lesseps.jpg

^^ Merci.

Que com l'han fet? Molt fàcil: el rènder l'han pintat a partir de la foto original. Si us hi fixeu bé, l'enquadrament és el mateix, com també ho són els núvols. Han pintat la nova plaça a partir de la pràcticament acabada Lesseps de la foto i hi han afegit models de vehicles a partir d'alguns dels vehicles reals que ja sortien a la foto.

Ho dic per aquells que encara no hagin vist el "truc". ;)
Si us hi fixeu, a la segona "foto" es veu una marca en diagonal del 2on autobús, que ha estat esborrat. xDDDD
:crazy2:

Final feliç

• Bracons normalitzarà les relacions entre Vic i Olot

LLUÍS Sacrest
ALCALDE D'OLOT

L'obertura ahir de Bracons és un fet molt important per a Olot. És l'obertura d'una nova porta plena de possibilitats i oportunitats que recupera la important relació històrica entre Olot i Vic i les dues comarques.

Històricament les relacions entre les dues ciutats eren intenses i la presència d'uns i altres als mercats de Vic, Manlleu o Olot eren constants. El Camí Ral d'Olot a Vic, que ara també es millorarà, era el camí d'accés dels veïns i dels comerciants d'Olot cap a la Catalunya central i Barcelona. L'obertura primer de carreteres cap a Girona i Figueres va decantar totalment les relacions i així van des- aparèixer les de la Garrotxa amb Osona. No va ser fins a la Mancomunitat de Catalunya, el 1915, que s'acabà la carretera per vehicles que comunica Olot amb Vic per la Devesa. Per tant, durant molts anys aquestes dues comarques han estat aïllades per la manca d'unes comunicacions modernes.

També significa una millora important per a l'estructura i l'equilibri territorial del país. Bracons obre Olot a Vic, Manresa, Igualada, Solsona... La Catalunya Central també obre aquestes ciutats cap a Olot, Figueres, Costa Brava Nord, Perpinyà... i crea una via en què, a una distància de 30 minuts, es troba un rosari de ciutats mitjanes, cadascuna amb les seves potencialitats i peculiaritats, que obre possibilitats de col.laboració i cooperació en tots els camps.

Pel túnel de Bracons passaran vehicles, però sobretot passaran relacions personals, humanes i professionals sigui en el camp laboral, cultural, educatiu de formació universitària o professional, turístic, gastronòmic... i donaran pas a nous projectes, actuacions i oportunitats que han de ser un estímul a la modernitat i a la innovació i que s'han d'enfocar més com una possibilitat de buscar i trobar complementarietats, que no de competència entre Olot i Vic.

Un altre tema molt important per a Vic, i també per a Olot i la Garrotxa, és la doble via del tren Barcelona-Vic, ja que ha d'esdevenir la nostra estació de tren més propera. Per altra banda, és important remarcar la creació d'un servei regular de transport públic amb set línies diàries entre Olot i Vic i Olot i Barcelona per Bracons.

L'OBERTURA de Bracons ha estat un dels grans debats sobre territori i infraestructures que ha tingut el país. L'equilibri entre l'obertura d'aquesta nova via de comunicació i la preservació del territori molt fràgil i delicat --com són les valls que travessa-- no ha estat fàcil, i gràcies a la voluntat de diàleg i de consens que ha presidit la modificació del projecte inicial, ha estat possible aconseguir una connexió eficaç entre les dues comarques i alhora el màxim de respectuosa amb l'entorn natural, minimitzant l'impacte visual i mediambiental en el territori. Una obra que segurament esdevindrà un model exemplar per a actuacions futures. Els túnels són la via de comunicació adequada al que necessitem i també la que el
territori podia suportar. No ens cal una gran via per al transport de mercaderies del centre d'Espanya cap a França: aquesta funció ja l'acompleix l'Eix Transversal que la Generalitat ja està desdoblant.

Bracons facilitarà i normalitzarà les relacions entre les dues ciutats de manera considerable. Cal deixar passar el temps i a poc a poc seran els mateixos conciutadans i les seves activitats i maneres de fer els que ens marcaran realment les dimensions del canvi que aquesta obertura ha significat per a uns i altres.

LA INAUGURACIÓ d'aquesta via de comunicació que passa sota el coll de Bracons ha de ser motiu de satisfacció per a tots: per a aquells que --des de qualsevol partit, entitat o associació-- vam treballar per tenir aquesta comunicació entre les dues ciutats i comarques, alcaldes, regidors, diputats, ciutadans, sectors empresarials, socials, culturals, entitats de tota mena... i també per a aquells que amb rigor s'hi van oposar, ja que les seves raons i reflexions van portar a fer les modificacions que ara tots --o quasi tots, que sempre hi ha els professionals de les lamentacions-- celebrem.

Final feliç d'una llarga demanda que obre una porta d'oportunitats per als ciutadans de les dues comarques i que a la vegada relliga el país.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=601285

Construir Catalunya

• El projecte posa en contacte tot el territori

PERE Macias
EXALCALDE D'OLOT I EXCONSELLER DE POLÍTICA TERRITORIAL

¡Per fi s'ha acabat el túnel de Bracons! Ja es pot anar de Vic a Olot per una carretera pròpia dels temps que corren. A la Garrotxa i a Osona, una gran majoria de ciutadans estan molt contents. Els qui, des de diferents responsabilitats institucionals, fa més d'un quart de segle que lluitem per aquesta nova carretera volem fer palesa la nostra immensa satisfacció. Ha costat molt, però s'ha aconseguit i és just celebrar-ho.

El projecte de Bracons és el millor paradigma de l'expressió pujolista de construir un país. Davant d'una Catalunya desvertebrada, sense més connexions que les que comunicaven les seves ciutats amb les respectives capitals provincials, calia el seny ordenador que planifica i executa una xarxa que posa en contacte tot el territori i multiplica les opcions d'intercomunicació. El professor Albert Serratosa, redescobridor d'aquell genial enginyer que fou Ildelfons Cerdà, plantejava a inicis dels anys 80 la necessitat d'implantar una trama ortogonal per al sistema viari català. Cada capital de comarca havia d'esdevenir un node a partir del qual sorgien vies en direcció a tots els sistemes urbans propers. Des de Vic calia poder anar a Granollers i Barcelona, però també a Manresa i Girona, mitjançant la gran obra que fou l'Eix Transversal, i també a Ripoll i Olot, les comarques veïnes del nord. I des d'Olot calia millorar l'accés a Girona, Figueres i Santa Coloma per llevant, però també el de Ripoll i Vic per ponent. Al món en xarxa ningú no es pot permetre viure en un cul de sac. Serratosa proposava per al territori català el que feia 150 anys Cerdà havia planificat per a l'Eixample de Barcelona, que tant ha contribuït al creixement harmònic del cap i casal.

EL PROJECTE de nova carretera entre Vic i Olot esdevenia una peça clau d'aquest esquema. I també la prova del nou. La gens senzilla orografia i els valors naturals del territori entre ambdues ciutats constituïen un notable repte que calia afrontar. Les modernes tècniques de construcció de túnels i de viaductes ens permetien resoldre la primera qüestió. I pel que fa a la minimització de l'impacte de la nova carretera s'havia de perseguir l'excel.lència. Els dos elements, tecnologia i màxim respecte al medi ambient, constitueixen també dos ingredients fonamentals del procés de construcció de la moderna Catalunya emprès pels governs de Jordi Pujol.

De la mà de l'Artur Mas com a conseller de Política Territorial s'inicia la redacció del que seria el projecte del tram central del túnel. Després vindria un període de debat a fons sobre la conveniència de la carretera. Dues forces polítiques, ICV i ERC, s'hi varen oposar radicalment, amb el suport del moviment ecologista. A l'altra banda la resta de forces polítiques i un amplíssim ventall de representants del món econòmic, social i professional de les dues comarques en feien convençuda defensa. Les mobilitzacions contràries varen ser importants, però a les urnes els resultats eren aclaparadors: a totes les eleccions els partidaris del túnel vàrem guanyar per golejada. El veredicte dels ciutadans era clar: Bracons havia de fer-se.
La darrera oportunitat per frenar el projecte, iniciat ja per Felip Puig, el darrer conseller de Política Territorial de CiU, va arribar amb el primer tripartit. Dues de les tres forces que el componien volien aturar el túnel. I ho aconseguiren durant algunes setmanes. Després els treballs es varen continuar, amb costos afegits per l'aturada i pel baix ritme d'execució de les obres. Però al final, set anys després, el túnel ja està al servei dels ciutadans. Ha guanyat la cultura del sí. Ha guanyat CiU i la seva tossuda voluntat de construcció nacional.

AQUESTS DIES, molta gent de la Garrotxa descobrirà Osona, i viceversa. Un fet ben normal. El que no ho era gens ni mica és que entre dues comarques veïnes, amb sectors econòmics complementaris, no hi hagués quasi cap mena de relació. L'aïllament no sol ser un bon aliat del progrés, més aviat comporta la descapitalització econòmica, social i humana dels territoris. Bracons és una peça clau per posar en contacte Vic i Olot, entre elles i amb la resta de la xarxa de transports del país. S'obren un munt d'oportunitats i estic segur que sabrem aprofitar-les!

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=601283

...no sabia ben bé on penjar aquesta notícia, així que ho faig aquí:

Muere a los 85 años el arquitecto Alfonso MilàEra coautor del anillo olímpico de 1992 y artífice de algunos edificios emblemáticos de Barcelona
EFE - Barcelona - 26/05/2009

El arquitecto catalán Alfonso Milà, uno de los creadores del Anillo Olímpico de Barcelona para los Juegos de 1992, ha fallecido hoy de un derrame cerebral masivo en la clínica Dexeus de la capital catalana, a los 85 años, según ha informado a Efe un portavoz de la familia.

Alfonso Milá, al que la familia ha definido como una persona que siempre estaba llena de vitalidad y muy moderna, era el autor de varios edificios y locales emblemáticos de la ciudad, como el restaurante tortillería Flash-Flash, un icono de los años 70 y centro de reunión de la Gauche divine, los intelectuales y artistas de izquierdas que se extendió en la ciudad entre los años 60 y 70.

El fallecido, que era viudo y no tenía hijos, se doctoró en Arquitectura por la Universidad de Barcelona junto a su amigo Federico Correa, y ambos establecieron en 1953 el estudio de arquitectura Correa-Milá, en el que desarrollaron, además, una carrera como diseñadores industriales y de interiores. A través de este despacho, el arquitecto Milà y su socio intentaron reflejar la herencia de los grandes maestros de la arquitectura catalana como Josep Maria Jujol, discípulo de Gaudí y uno de sus maestros, y José Antonio Coderch.

Milà fue, durante muchos años, profesor de arquitectura en la Universidad de Barcelona, una actividad que siempre le gustó especialmente, según han señalado las mismas fuentes. El arquitecto fallecido fue también coautor del edificio Atalaya, del edificio Hábitat, y de la sede nueva de Diputación de Barcelona, situados todos ellos en la Diagonal de la capital catalana.

También ha sido el autor de casas veraniegas de Cadaqués (Girona), a partir de casas de pescadores que rehabilitaba, y creador del restaurante del Centro de Arte Reina Sofía en Madrid. A lo largo de su carrera como interiorista había recibido varios premios FAD en reconocimiento a su trayectoria profesional, y en 1995 recibió la Medalla de Oro al Mérito Artístico de Barcelona.

El funeral por Alfonso Milá se celebrará mañana en el Tanatorio de Les Corts de Barcelona y el entierro está previsto en la localidad de Esplugues de Llobregat (Barcelona), donde está la casa familiar.



DEP.

Potser és aquesta la Barcelona que li agrada a ICV... La Barcelona "popular" que no fa ostentació de luxes, la Barcelona a l'abast de tothom, la Barcelona del espais (WC's) públics...:

La Rambla, toda la oferta para los turistas

Raúl Montilla | Barcelona | 01/06/2009 | Actualizada a las 03:31h | Ciudadanos
La Rambla, aunque hay restaurantes que tratan de no caer en lo mismo, sabe a kebab, a hamburguesa, a bocadillo, a paella recalentada en microondas, a supuesta tapa típica, a cerveza y a sangría aguada. El paseo más bonito del mundo, aunque haya empresas de prestigio como Custo Barcelona o Desigual que quieren vestir a la Rambla de calidad, lleva camiseta estampada con un toro, con cualquier monigote representando una situación cómica con un trasfondo sexual o que reivindica los más elementales valores etílicos.

Es el corazón de la ciudad, uno de sus símbolos, en donde todo lo que está relacionado con el turismo de baja calidad gana enteros. La mayoría de las ofertas culinarias de sus terrazas servidas por camareros pakistaníes se limitan a sangría, cerveza y paellas recalentadas. Esta es la Rambla, algo más de un kilómetro de arboleda donde se concentra casi una treintena de tiendas de souvenirs que conviven con hoteles de más y de menos prestigio, pensiones, hostales y apartamentos turísticos, y más de una veintena de establecimientos de comida rápida, según el inventario hecho a pie de calle por La Vanguardia.

Son dos Ramblas. En una, la menos visible, unos pocos buscan la excelencia. En la otra, la del turista empapado de alcohol que se mueve con más comodidad que el barcelonés, todo vale. Es una Rambla también cada vez más hostil para el turismo familiar, la que llega, imparable, hasta la calle Canuda y acecha al hotel Rivoli, al Le Méridien o al 1898. La que ya rodea a restaurantes como el Amaya, junto al que un grupo de nómadas italianos se reúne habitualmente para beber cerveza y orinar junto a sus perros.

"Hay que venir a la Rambla…, pero no puede decirse que sea lo mejor de Barcelona", explica Thomas al salir del hotel 1898, delante de la tienda de Custo, cerca de un local de Lladró, de la tienda de música Beethoven, del teatro Poliorama. Cerca, también, de donde ha abierto un centro comercial y hay una tienda de souvenirs. Veterano británico, atraído por Barcelona y su modernismo, Thomas lleva siete días en la ciudad. Se queda con buen sabor de boca del hotel y de Barcelona en general, a pesar de una mala experiencia. "La pasada noche trataron de robarme la cartera aquí. Para regresar cogíamos un taxi hasta el mismo hotel", explica. El ambiente nocturno de la Rambla les obligaba. Thomas y su mujer Liz confiesan que caminaron una noche por la Rambla y tuvieron suficiente. Sin embargo, "Barcelona, muy bien", apuntan.

Entre las calles Petxina y Hospital, seis italianos, cuyo rastro delata una noche que acabó con el sol bien alto, apuran unas cervezas ante un local de comida rápida. "Aquí es más barato. En una terraza nos cobraron 9 euros por una cerveza", dice uno de ellos. El camarero de una de las terrazas, uno de los pocos que se animan a hablar, confiesa desconfiado: "Con que un turista venga una vez, ya hay suficiente".

Pero no a todos los comercios les da igual que el cliente no repita, que se marche con buen o mal sabor de boca. Esa mala imagen puede acabar afectando a otro tipo de comercio que trata de resistir, como la Antigua Casa Figueras, mimada por la familia de pasteleros Escribà, allí donde algunos turistas se fotografían ante la fachada modernista y donde siguen acudiendo los barceloneses que no evitan la Rambla.

"Yo normalmente la rodeo si tengo que pasar por ella", explica Jordi Ramos, que trabaja en un despacho de abogados por encima de la plaza Catalunya. "Es la contaminación (a pesar de que se ha restringido muchísimo el tráfico), el ruido, la marea de turistas… Es un zoco de souvenirs y de paellas. Hace veinte años, los domingos, venía con mis padres a pasear. ¿Ahora viene alguien?", pregunta antes de entrar en la pastelería sin esperar respuesta. La Antigua Casa Figueras es interesante por dentro y por fuera, al contrario que otras fincas en las que las camisetas de toros, los anuncios de cambio de moneda o de apartamentos turísticos tapan parte de las fachadas históricas.

"No os paréis", ordena una profesora a un grupo de un centenar de niños que sale de una sesión infantil del Liceu. Los pequeños tratan de abrirse paso por una de las aceras laterales de la Rambla entre la marea de turistas. Dejan atrás un salón de juego, una primera tienda de souvenirs, a la que sigue otra y otra más, un tablao, un minicasino, un local de striptease, una pizzería, otra tienda de souvenirs…

En la calle Colom - que conecta la Rambla con la plaza Reial y donde se concentran siete establecimientos de souvenirs, un apartamento turístico y dos restaurantes fast food-,Roger Font hace de guía turístico eventual a dos compañeros de su empresa recién llegados de Finlandia. "Es la Rambla; quien viene a Barcelona ha de verla", sentencia. "Es normal que todo esté enfocado al turismo", argumenta.

Gusta a los de fuera y es querida por los de casa, que padecen su banalización. Un lugar, la Rambla, donde aún resisten restaurantes de cierto prestigio entre las ofertas de una tapa, una paella y una sangría, todo a 10,50 euros. O 12 euros si se prefiere una ensalada y dos spanish tapas.

La Vanguardia.

^^ no entenc la crítica a ICV, que jo sàpiga això fa molt temps que està així...

^^ Això ve de l'article d'opinió que va publicar el Sr. Gomà (ICV) criticant el model de ciutat que permeteix que es contrueixi un hotel de luxe com el vela a la nova bocana (i que es va penjar al fil del vela).

He de dir que a mi personalment em va "desagradar" molt. Avui quan he llegit aquest article de dalt no he pogut evitar relacionar els dos articles perque representen les dues cares (o extrems) de la mateixa moneda. D'aquí ve la ironía i la crítica a ICV del meu encapçalament... No es que jo faci responsable a ICV del penòs estat de les Rambles, però si es vol fer res per canviar-ho la ciutat haurà de plantejar-se primer quin tipus de turisme vol potenciar/afavorir.

Edito per afegir això. Jo vaig viure més de quatre anys al costat del Liceu i creuar les Rambles per anar a la feina em posava sempre molt trist i de molt mala llet...

^^ a mi m'agrada molt l'Hotel Vela, però realment dóna que pensar que es destini un lloc d'ús públic a construir hotels de luxe, i amb una llei de costes que diu que no és pot construir a menys de 100 metres excepte que sigui edificis portuaris. Si amb el que en treuen de cedir els terrenys és pot pagar ja sigui part de l'ampliació del port, o sembla que allà hi va també un parc, no? i coses pel barri, perfecte.

Estem d'acord que alguna cosa amb la Rambla s'ha de fer.

Una de "mediterraneïtat" xD:

Adéu a la cultura mediterrània

La cultura mediterrània de Barcelona ha mort. Descansi en pau. Tenim fins i tot un memorial, un hotel en forma de vela. Ja ho deia Serrat: Y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo...

I quin epitafi... Un hotel de luxe, arrogant, autista a la ciutat pensat per als que viatgen en creuers. Ricard Bofill ha passat del revisionisme neoclàssic amb tics d'Albert Speer, a cometre plagis sense miraments d'arquitectures pròpies de Dubai. En mans d'advocats retorçats potser aquest hotel és legal però es evident que és una corrupció de l'esperit de la llei de costes.

Definitivament Barcelona s'ha desfet del seu caràcter mediterrani. I parlem de cultura, sí, potser no la que s'exposa als museus però sí la que li dóna caràcter a un lloc, a un grup. Primer ens van convèncer que per tornar a mirar al mar calia treure els xiringuitos de la platja de la Barceloneta. Restaurants i bars de dubtosa higiene però de segura alegria van caure a cop d'Olimpíades. Després va tocar començar a robar-nos la vista al mar: Maremagnum i World Trade Center van complir aquesta funció amb eficàcia. Al recuperar el litoral, que certament estava desfet per les indústries, van decidir fer, no un, sinó quatre ports en un no res: l'ampliació del moll de Barcelona, el Port Olímpic, ara destinat a les farres low cost, el nou i flamant port del Fòrum, on per cert l'Ajuntament té pensat posar-hi un vaixell-hotel de luxe, i finalment el nou port de Badalona, que oblidant Betulo, aposta també pel luxe.

'Quizá porque mi niñez, sigue jugando en tu playa'

Però encara quedava el trencaones. Els veïns de la Barceloneta l'utilitzaven per passejar o pescar. Les parelles hi feien manetes, els poetes frustrats hi bevien ampolles de vi. Els barcelonins fins hi tot agafaven la Golondrina per anar a berenar. Llavors van tallar el trencaones, van fer fora els pescadors, en el seu lloc han posat la terminal de creuers i un heliport per a tours turístics aeris. I ara li toca a la Barceloneta. El pla conegut pels ascensors està fent una lenta però inexorable tasca de desnaturalitzar el barri i l'Hotel W, conegut com hotel vela, els ha deixat a les fosques, literalment. Els socis del Club Natació Barcelona ja no poden prendre el sol perquè l'hotel els el tapa. De passada, han fet fora nudistes i gais.

'A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos, como el recodo al camino...'

Potser pot semblar exagerat parlar de la mort de la cultura mediterrània, però si analitzem el que això vol dir veurem que no anem gaire errats. En què es basa la mediterraneïtat? Diuen que és una barreja entre un clima suau, una dieta equilibrada, un caràcter pactista i dialogant i el que els francesos en diuen "la joie de vivre". Bé, doncs, anem a pams: el clima ja sabem com va, i aquestes moles de vidre que necessiten aire condicionat tot l'any en són part del problema; han hagut de venir els italians amb el seu slow food per recordar-nos que menjar sardinetes a la brasa a peu de platja és un luxe al qual hem renunciat; privatitzar el litoral no sembla massa dialogant, sobretot perquè tenen mitja ciutat en contra. I si ens prenen el sol de la platja, quina joia tindrem? Acabarà sent veritat que Barcelona estima els turistes i maltracta els barcelonins? A ningú se li ha acudit la pèrdua que representa no veure ja mar obert sense complexos comercials que ens limitin? És clar, això si no som un client de l'hotel, llavors, tal com diu el seu dossier de premsa, podrem "llogar iots per passejar pel mar o unes sabates esportives per fer fúting a les cinc del matí". El Mediterrani ja no és el nostre mar, hem decidit ser una barreja de Cancun, Los Angeles, Londres i Madrid agafant de cada lloc el pitjor. Tenim la impostura del parc temàtic, el menyspreu pels barris menys adinerats, l'obsessió per fer negocis i l'arrogància de la capital. Diu Ricard Bofill, autor de l'hotel, que aquest és una nova icona de Barcelona. Les icones sempre representen alguna cosa, són símbols d'alguna cosa i el que és segur és que no és una icona de la nostra mediterraneïtat. En tot cas, i tal com dèiem al principi, és símbol de la pèrdua d'una cultura mediterrània que tan bé va descriure Josep Pla en els seus llibres de viatges. Aquesta nova ciutat és per a qui pugui pagar-la, no sabem pas on ens portarà. Potser som nostàlgics però:

'¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el Mediterráneo?'

Davant de l'espectacle dantesc de la pèrdua de la nostra cultura, primer ens vam enfadar, ens vam organitzar, vam lluitar. Després vam veure perplexos com ens ignoraven. Ara simplement estem tristos i apàtics esperant trobar un altre lloc on ens vulguin i on puguem tornar a dir que som mediterranis d'origen, de cultura i d'esperit. I Barcelona que se la quedin els hotelers.

http://paper.avui.cat/article/cultura/165776/barselownah.html

hi hauran coses que potser l'article pot tenir més o menys raó pero lo de adéu a la cultura mediterrània... que diguem l'eixample no és molt mediterrani, no? o ho és i a mi no m'ho sembla? Suposo que esperaven un edifici com el que hi ha a primera línia de mar a la Barceloneta, un d'aquests de toldos cutres i bruts, suposo que deu ser això la cultura mediterrània, XD.

Si et poses a analitzar el text poc a poc, trobes una quantitat de bajanades tan gran que fa pena...

S'ha quedat a gust qui l'ha escrit... La desaparició de la nostra cultura, que entre altres coses és mediterrània, desapareixerà per culpa de coses com l'Hotel Vela. M'ho apunto, no sigui cas que el Dia del Judici Final m'agafi desprevingut.

suposo que un bloc de pisos "molt mediterrani" de la Barceloneta ple d'apartaments per guiris és una millora a la preservació de la cultura mediterrània. XD

Una cosa és preservació i una altra desaparició. El que jo vinc a dir és que per construir l'Hotel Vela a tocar de la Barceloneta no desapareix la nostra cultura mediterrània. La gent la manté, ja que aquesta cultura és molt més que arquitectura, es tracta d'un estil de vida, i aquest té moltes cares, s'externalitza de moltes maneres i força variades. Cal molt més per fer que una cultura, un estil de vida "cultural" desaparegui. En el meu cas per molt Hotel Vela i molts rics que hi vagin a passar un parell de nits no deixaré de ser mediterrani (en un sentit cultural, s'entén, no merament geogràfic). Ara bé, tampoc es pot esperar que l'Hotel Vela recordi les casetes blanques de Cadaqués o la façana marítima típica del Maresme.

^^ era irònic, i suposo que tothom de per aquí pensa que aquest hotel, ni cap desapareix la cultura M,.

Ho deia per contraposar: si l'hotel aquest fa desapareixer la cultura mediterrània, que fan els blocs de pisos plens d'apartaments per a turistes? Preservar aquesta cultura? no, fan el mateix que un hotel però pitjor per als veïns d'aquell bloc, pel soroll, etc.

Perquè no es queixen dels hotels/apartaments a primera línia de mar de Sitges? Els que estan més a prop del centre, no, els que estan més allunyats. O tants altres d'altres pobles i ciutats.

Crec que té un punt de raó, s'ha perdut una mica de cultura mediterrània per guanyar-la per cultura cosmopolita, i una de les vessants és que a la ciutat vingui gent posh. Però l'hotel no és el malvat culpable d'aquest canvi, que per altra banda no és dolent, més aviat és conseqüència, doncs es construeix perquè hi ha demanda per a les seves habitacions, i això és gràcies a tots els barcelonins que hem convertit aquesta ciutat en un referent global.

^^ era irònic, i suposo que tothom de per aquí pensa que aquest hotel, ni cap desapareix la cultura M,.

Ho deia per contraposar: si l'hotel aquest fa desapareixer la cultura mediterrània, que fan els blocs de pisos plens d'apartaments per a turistes? Preservar aquesta cultura? no, fan el mateix que un hotel però pitjor per als veïns d'aquell bloc, pel soroll, etc.

Perquè no es queixen dels hotels/apartaments a primera línia de mar de Sitges? Els que estan més a prop del centre, no, els que estan més allunyats. O tants altres d'altres pobles i ciutats.
Això em fa pensar en els blocs d'apartaments que et trobes a molts pobles de la Costa Brava o del Maresme, per exemple: no són continuadors de l'arquitectura local i en molts casos destrossen el paisatge, coses que també són cultura. Però s'accepten fins a un cert punt perquè són part de l'economia d'aquelles contrades (malgrat que el model econòmic de sol i platja és tan criticat i es cerquen alternatives).
En canvi el rebombori que es munta per un hotel com el Vela de Barcelona és per caure de cul, però molts dels que el critiquen no volen veure que aquest tipus d'hotels són part de la trama econòmica de Barcelona, que hi tenen el seu lloc. A aquesta gent els diria que prefereixo el Vela en aquell racó de la ciutat on fins fa ben poc no hi anava gairebé ningú a un bloc de cutrepartaments a Blanes, per posar un exemple.

Doncs tota la raó, a més si em avançat en tot perquè no també en l'arquitectura? Això no vol dir que no s'hagi de fer cases tradicionals, però a que ara les fan de totxo i amb totes les comoditats del segle XXI? Que se les fagin de pedra, amb neveres de les d'abans als cellers i al rebostos i que hagin de comprar gel portat del Pirineu dels pous de gel, o és que volen perdre la cultura mediterrània?

Una de "mediterraneïtat" xD:

Adéu a la cultura mediterrània

el barri i l'Hotel W, conegut com hotel vela, els ha deixat a les fosques, literalment. Els socis del Club Natació Barcelona ja no poden prendre el sol perquè l'hotel els el tapa.

Davant de l'espectacle dantesc :nuts: de la pèrdua de la nostra cultura...

http://paper.avui.cat/article/cultura/165776/barselownah.html

^^ Mentirós, demagog!!!!
Veieu l'ombre enlloc???? :crazy:

http://argus.cmima.csic.es/sites/mapfre/2009/c1/153_Jun.02/1243944012.Tue.Jun.02_12_00_12.GMT.2009.mapfre.c1.timex.jpg

(foto treta a les 12 del migdia però en cap moment del dia fa ombre l'hotel...:ohno:)

Estic d'acord amb vosaltres que no es perdrà la cultura mediterrània per un edifici. Però s'ha de dir que l'Hotel Vela és i serà un dels grans errors de Barcelona. Amb l'agreujant que Barcelona no ha pogut decidir si volia o no volia l'Hotel, ja que no té cap competència al Port. El nostre sistema urbanístic "en teoria" prima el bé comú per sobre el bé individual. Però aquí ha primat l'individual, perquè no hi ha una normativa urbanística clara en qüestions de ports.

Per saber si un edifici és bo o és dolent per una ciutat hi ha una pregunta que no falla mai. "M'aporta a mi alguna cosa aquest edifici?" En aquest cas la resposta és no. Jo, com a barceloní, no hi puc accedir, no ha servit per millorar cap zona de la ciutat o per recuperar una zona degradada, no generarà activitat urbana, sense botigues, bars, restaurants, places, equipaments, espais comuns, cinemes, ... No serveix tampoc per crear cap fita a la ciutat com si que fa la torre AGBAR (tot i que a mi arquitectònicament no m'agrada).

És una torre que s'ha fet exclusivament perquè el port en tregui un benefici econòmic. I jo com a membre de la ciutat ho trobo indignant que perquè algú es faci ric jo hagi de suportar aquell trasto a 10m del mar.

Vaig estar al carrer/plaça que hi ha davant de l'Hotel i no vaig veure que tapes cap mena de llum, a més diria que pel que he mirat de la direcció sol les ombres les donaria més aviat cap a les zones més "portuàries" i cap al mar i espigó, tant hivern com estiu.

Sobre el benefici, ens dóna alguna mena de benifici els hotels? Si, més feina, visitants amb un poder adquisitiu més alt i que es poden permetre deixar més diners a la ciutat, i per tant afavorir més sector que no només el sector borratxer i gorro mexicà. Per una altra banda, un edifici que és arquitectonicament acceptable, que a la gent pot agradar o no, criticar però s'ha de dir que està ben fet. Per altra banda permet no carregar de despeses al Port, que s'està ampliant i que ha de suposar que el Port ha de tenir beneficis i com més en tingui, més treballadors pot contractar, ampliar el port (més feina per a la construcció tot i que d'un tipus molt especialitzat) i més cabuda a més mercaries per l'ampliació, etc, etc. Clar que podries dir, que posi tots els diners l'estat d'un plumazo i que no tinguin aquesta mena d'entrades de diner, si però llavors no pots invertir també en altres coses, per la mateixa manera és podria dir que perquè fer habitatges a part de la reurbanització de la Sagrera, que ho pagui tot l'estat, que no ens beneficia a tot el col·lectiu que facin quatre habitatges, només als que entrin al sorteig de les vivendes i els que es puguin permetre comprar-les...

@mtrpls: el sol, que té la mania de posar-se per l'oest :lol:

Estic d'acord amb vosaltres que no es perdrà la cultura mediterrània per un edifici. Però s'ha de dir que l'Hotel Vela és i serà un dels grans errors de Barcelona. Amb l'agreujant que Barcelona no ha pogut decidir si volia o no volia l'Hotel, ja que no té cap competència al Port.

Això no és cert, la normativa urbanística, encara que sigui del port, és de competència municipal. I a dins del consell d'administració de l'APB hi ha l'ajuntament

no hi ha una normativa urbanística clara en qüestions de ports.

Hi ha una llei ben maca, qui vulgui la pot consultar. Com totes, està subjecta a interpretacions.

Per saber si un edifici és bo o és dolent per una ciutat hi ha una pregunta que no falla mai. "M'aporta a mi alguna cosa aquest edifici?"

T'aporta res a tu la torre de Gas Natural, la torre Agbar, l'hotel Arts?

Jo, com a barceloní, no hi puc accedir, no ha servit per millorar cap zona de la ciutat o per recuperar una zona degradada, no generarà activitat urbana

pots accedir a l'Agbar, a la torre de Gas Natural, etc? no ha servit per que la ciutadania pugui gaudir d'un espai fins ara restringit del port?

sense botigues, bars, restaurants, places, espais comuns

que jo sàpiga hi haurà això, i places i espais comuns ja n'ha creat

No serveix tampoc per crear cap fita a la ciutat com si que fa la torre AGBAR

totalment subjectiu, per a molts és una fita

És una torre que s'ha fet exclusivament perquè el port en tregui un benefici econòmic. I jo com a membre de la ciutat ho trobo indignant que perquè algú es faci ric jo hagi de suportar aquell trasto a 10m del mar.

algú? el Port és un ent personificat? el Port és una infraestructura pública que genera un munt de beneficis a la ciutat, un munt de llocs de treball.

Genera riquesa, en definitiva.

^^a més afegiria que els llocs que han fet com les places, tant per la zona més immediata, com la zona més propera a les platges les han deixat força bè. I no se on deia que també hi anava un centre comercial, és veritat?

Amb l'agreujant que Barcelona no ha pogut decidir si volia o no volia l'Hotel, ja que no té cap competència al Port. El nostre sistema urbanístic "en teoria" prima el bé comú per sobre el bé individual. Però aquí ha primat l'individual, perquè no hi ha una normativa urbanística clara en qüestions de ports.

Per saber si un edifici és bo o és dolent per una ciutat hi ha una pregunta que no falla mai. "M'aporta a mi alguna cosa aquest edifici?" En aquest cas la resposta és no. Jo, com a barceloní, no hi puc accedir, no ha servit per millorar cap zona de la ciutat o per recuperar una zona degradada, no generarà activitat urbana, sense botigues, bars, restaurants, places, equipaments, espais comuns, cinemes, ... No serveix tampoc per crear cap fita a la ciutat com si que fa la torre AGBAR (tot i que a mi arquitectònicament no m'agrada).

És una torre que s'ha fet exclusivament perquè el port en tregui un benefici econòmic. I jo com a membre de la ciutat ho trobo indignant que perquè algú es faci ric jo hagi de suportar aquell trasto a 10m del mar.

Primer: l'Ajuntament, com diu Danzig, sí que molt a veure en aquest projecte. I de fet va ser l'Ajuntament qui va retallar l'alçada de l'edifici de 160 a 98 meters.

Segón: que t'agradi o no t'agradi és una opinió personal molt respectable però el que no pots dir és que no comporta cap millora de l'espai públic perque, de fet, aquesta actuació genera nou espai públic:

http://i462.photobucket.com/albums/qq348/mtrpls73/Bocana.jpg

La zona vermella és espai privat (el Vela i la zona més propera a la marina), la zona blava encara no té ús definit i les zones verdes i taronges (perllongació de la platja) són nou espai públic... Per el moment hi ha tant o més espai públic que privat. Es que passi am l'àrea blava encara és un misteri...

(perdoneu si us plau aquesta cutre-gràfica feta correns amb el Paint...)

Edito perque he trobat això, que ho explica molt millor:

http://i161.photobucket.com/albums/t226/urbanity_es/blog/hotelVela1.jpg

Font:http://www.urbanity.es/blog/tag/barcelona/page/2

Volem espai públic i grans espais oberts... tipus esplanada del forum???

A10

Encara no entenc aquests que diuen que "el Vela fa ombra", la veritat. :dunno:

Doncs com tot edifici, alt o baix. I el Vela, vés per on, ens fa menys ombra que altres torres com l'Agbar o el Princess perquè és arran de mar. Tot i així quin problema hi ha amb l'ombra? Estar prenent el sol a la platja? Ni que quedés tota la Barceloneta a les fosques! L'ombra d'altres torres ocupa més espai urbà i ningú s'ha mort per això, ni ha hagut d'emigrar a la ciutat veïna. També fan ombra les Olímpiques i ningú amb seny que vagi a la platja es queixa.

La cultura mediterrània és una farsa i l'escut ideal per qualsevol idea reaccionària. I la nova bocana una merda (ja ho sabeu però si no ho dic semblaria una defensa de la torre.)

^^
Jo crec que no cal dinar-hi tantes voltes. Jo tinc clar que tan se val què es faci, sempre hi haurà gent que està en contra. I no és gent que vulgui justificacions o que puguis raonar, simplement estan en contra i no volen escoltar, així que mira, s'ha de viure amb ells.

El que sí que no m'agrada és quan es diuen opinions personals en nom del Barcelonins, Catalans, ciutadants o de més... rollo assiciació de veïns... això em posa negre! "El barcelonins no volem l'hotel vela..." :bash:

PS: Que consti que no ho dic per cap comentari de ningú :)

A mi m'agrada prou aquest nou símbol de la ciutat, dels hotels que hi han el més simbòlic és aquest.

La llei de costes no afecta a aqeusta construcció?

“Diagonal Mar i el 22@ han enterrant el pla Cerdà”

• El director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona assegura que els arquitectes de prestigi “fan els seus pitjors edificis a Barcelona"

Aquest 2009 fa 150 anys que es va aprovar el pla de l'Eixample de Barcelona, obra del visionari Ildefons Cerdà. Amb motiu de l'efemèride, arquitectes reconeguts com Salvador Tarragó i Carles Martí, identificats en els anys 70 com el Grup 2C, reflexionen en un llibre sobre la vigència del Pla Cerdà que segueix avui construint-se i cosint la ciutat. Els arquitectes alaben, a 'La Barcelona de Cerdà', les perfeccions tècniques d'un pla que "abans que res intentava posar ordre" en l'única ciutat del món “que va realitzar la revolució industrial sense enderrocar les muralles", i critiquen les perversions urbanístiques com les altures elevades dels edificis. El director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSAB), Ferran Segarra, assegura que arquitectes de prestigi d'arreu del món realitzen les seves pitjors obres a Barcelona.

"Els arquitectes de més renom fan els seus pitjors edificis a Barcelona", assegura contundent Ferran Segarra amb l'assentiment de la resta d'arquitectes, que assenyalen el nou complex d'oficines del 22@ i els hotels de disseny de Diagonal Mar com els “enterramorts” del pla Cerdà. La torre Agbar, obra de Jean Nouvel, s'emporta totes les bufetades: un gàbia de vidre i acer amb finestres segellades, antítesi de l'urbanisme "social" de Cerdà, per a qui la qualitat de vida els ciutadans era l'essència del seu urbanisme, que buscava la llum, la ventilació i la fluïdesa en el transport en una ciutat condemnada a la insanitat dels carrerons de Ciutat Vella.

Cap dels autors dubtaria a enderrocar immediatament no només l'obra de Nouvel, sinó tota l'àrea del Fòrum, els hotels de la qual, en primera línia de platja, "impedeixen el dret de tots els barcelonins a contemplar el mar" i trenquen les perspectives paisatgístiques dels rectilinis carrers projectats per Ildefons Cerdà. "Som uns provincians", afirmen. Per als autors del llibre els polítics barcelonins desenrotllen la catifa vermella a qualsevol arquitecte reconegut que s'ofereix per construir a la ciutat i se'ls concedeix "el pitjor que se li pot donar a un arquitecte: la llibertat total". "Aquesta llibertat total condueix al fracàs segur", asseguren, i reclamen que siguin els propis veïns de l'àrea a reformar els que imposin els límits segons les seves necessitats socials i vitals per evitar "construir edificis que, com el del Fòrum, no serveixen per a res".

L'herència de Cerdà

La ciutat és un organisme viu amb necessitats canviants. Si Cerdà va possibilitar el pas de la Barcelona medieval a la modernitat, els arquitectes reclamen ara un nou urbanista genial que els il·lumini el camí a seguir per afrontar el pas a una nova era marcada per la sostenibilitat mediambiental i una economia sense fàbriques ni altes xemeneies contaminants. Entre anhels de Cerdà, els sospirs per un nou messies de l'urbanisme i, malgrat les crítiques, els arquitectes coincideixen que sense l'eixamplament ortogonal de Barcelona la ciutat no hauria tingut l'èxit internacional del qual ara gaudeix.

http://www.lamalla.cat/infolocal/area_barcelona/article?id=313345

Quina colla d'envejosos :ohno:

Josep Lluis Mateo: "Reinventaremos el modelo Barcelona"

http://imagenes.lavanguardia.es/lavanguardia/img/20091215/lgarquitecto1512090.jpg

arcelona afianzó ayer su posición arquitectónica global con la presentación del Barcelona Institute of Architecture (BIArch) y con la noticia de que Actar se convertía en el mayor grupo mundial de ediciones arquitectónicas, tras adquirir Birkhäuser. BIArch, que impartirá su primer máster a partir de octubre del 2010, nace como un ente internacional con vocación de excelencia, centrado en la interacción entre la investigación académica, la práctica especializada y la difusión cultural de la arquitectura. Y lo hace en Barcelona, ciudad que relanzó su prestigio arquitectónico con la transformación olímpica de 1992 y que ahora, al decir de Josep Lluís Mateo, presidente del consejo de dirección de BIArch, se ve abocada a reinventar el afamado modelo Barcelona de desarrollo arquitectónico y urbano.

entrevista a l'enllaç

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20091215/53845239920/josep-lluis-mateo-reinventaremos-el-modelo-barcelona-josep-lluis-mateo-diagonal-america-europa-forum.html

I això per què va aquí? :nuts:

pq no sabia on posar-ho

Què se'n sap del Model Barcelona? xD

^^

Que és de l'antic règim envejós i que per tant no mola, aparentment. El que pensi que al 22@*i Fòrum hi ha res fora del Campus Audiovisual i el carrer Taulat que valgui la pena tenir-hi enveja... doncs no sé.

"La Plaça Catalunya hauria de ser destruïda"

• L'escriptor Daniel Vázquez Sallés considera que "Barcelona necessita un nou impuls"

Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966) és partidari de "destruir la Plaça Catalunya", el punt neuràlgic de Barcelona, i refer-la completament de nou. En una entrevista per 'La cadira elèctrica' de e-notícies.tv, el periodista i escriptor -fill del malaguanyat Daniel Vázquez Montalbán- creu que abans de plantejar-se la reforma de la Diagonal caldria "pic i pala" com va proposar en un article al diari El Mundo el passat dia 1.

En la seva opinió, sempre que s'han fet reformes ha estat a pitjor" i només conservaria alguns "llocs emblemàtics" com l'antiga seu del Banc Central, ara uns grans magatzems, que van ser objecte d'un atracament amb hostatges a l'inici de la Transició.

El novel·lista també es mostra molt crític amb el monument a Francesc Macià (Subirachs, 1991) perquè és "horrible". "El monument a Macià el van fotre amb les escalès al revès perquè Macià no baixés del cel i li fotés una hòstia a Subirachs", afirma.

Vázquez Sallés qüestiona, d'altra banda, l'urbanisme barceloní dels darrers anys amb "places dures, un dels grans desastres d'aquesta ciutat" i es mostra molt crític amb la façana d'El Corte Inglés de la Plaça Catalunya, malgrat que és de l'estudi d'Oriol Bohigas, perquè sembla "l'Exin Castillos".

També considera que "la reforma de la Diagonal em sembla absurd" perquè hi ha altres projectes urbanístics més urgents -a banda d'enderrocar la Plaça Catalunya-. "En comptes de créixer a poc a poc, Barcelona creix per fases", diagnostica.

Al seu judici, "el Fòrum va ser una bomberada" i "la ciutat necessita un nou impuls". "Barcelona necessita una mica de canvi", insisteix.

http://societat.e-noticies.cat/la-placa-catalunya-hauria-de-ser-destruida-39759.html

A mi em sembla bé que proposi una nova plaça Catalunya, però no estic d'acord amb la crítica al monument de Macià ni a les places dures.

Josep Fuses i Joan Maria Viader
ARQUITECTES, RESPONSABLES DE LA
NOVA SEU DE LA GENERALITAT A GIRONA
«En arquitectura, si hi ha silenci, és bo»
Els arquitectes Fuses i Viader van començar a treballar, el 2002, en la reforma i transformació de l'antic hospital de Santa Caterina de Girona en el Palau de la Generalitat. El president José Montilla va inaugurar aquesta gran obra dimecres passat, 16 de juliol del 2010

http://www.elpunt.cat/imatges/32/83/baixa/780_008_3283864_ce523945d82308d797252c0f952265f4.jpg http://www.elpunt.cat/imatges/32/83/baixa/780_008_3283872_db5a075ec477af3b9b26f349fae7861b.jpg
Esquerra: Joan Maria Viader i Josep Fusas, al pati
de la Venus de Maillol, del Santa Caterina.
Dreta: Fuses i Viader a l'absis del Santa Caterina.
Foto: JORDI SOLER.

LA NOVA SEU DE LA GENERALITAT
«Voldríem que el Santa Caterina servís per a la transformació del centre de Girona»

ART I ARQUITECTURA
«L'arquitectura és urbanisme, estructura, funcionalitat, composició i costos»

PAÍS DESENDREÇAT
«Els arquitectes són instruments, la culpa no és seva; el problema és cultural, de la societat»

Joan Maria Viader i Martí va néixer a Bescanó el 14 d'agost del 1953. Josep Fuses i Comalada va néixer a Barcelona el 17 de març del 1954; viu a Bordils, «perquè la mare n'és». Són arquitectes des del 1977. I treballen junts des del projecte de final de carrera. Van començar a fer coses plegats quan cursaven cinquè de carrera.

–Viader: «Jo tenia un estudi al Barri Vell i m'agradava pujar als teulats. Veia que queien, que agafaven la forma de les bigues. Un dia se'm va ocórrer fer un treball sobre el Barri Vell.»
–Fuses: «Va ser l'embrió del pla especial. Vam fer el treball de cinquè curs per a Urbanisme. I el vam enviar a l'historiador Joaquim Nadal. Quan Nadal va ser alcalde ens va encarregar l'estudi del pla especial del Barri Vell, tutelats per Arcadi Pla i Jeroni Moner. En els anys vuitanta ens vam dedicar al Barri Vell.»

–I també a les cases de l'Onyar.
–«De resultes d'això, les cases de l'Onyar i la reforma de les Beates. Els anys vuitanta també vam fer parcs i vam guanyar concursos. Al web hi és tot. Quan vam fer les cases de l'Onyar teníem trenta anys... Imagina't. Vam rebre de tots costats, cada dia criticaven l'operació des del diari: parc temàtic, Disneyland... Una cosa és l'acceptació popular i l'altra, que agradi. I ara, fins i tot, sembla que agrada. En l'arquitectura, s'ha de deixar passar el temps, madurar, veure si l'obra resisteix el pas del temps.»

–Com Fuses i Viader.
–«És una marca. Fins i tot la gent ens canvia el nom. És fàcil que ens diguin Josep Viader i Joan Maria Fuses.»

–Això de separar-vos ja deu ser complicat.
–«Més que separar-nos, jubilar-nos.»

–No voleu morir com a arquitectes?
–«Vam començar a treballar quan érem molt joves. Teníem 23 anys; hem fet deu anys més de la mitjana: tenim vides professionals molt llargues: ja fa 32 anys que hi som pel tros. I una cosa és el que t'omple i l'altra és fer d'arquitecte. No creiem gaire en les vocacions.»

–Els arquitectes teniu fama d'arrogants i prepotents.
–«No ens hi veiem. La imatge de l'arquitecte ho és, una imatge de tibats.»

–I això què ho fa?
–«Ve del segle XIX, de la idea del geni creador; una idea romàntica; lliga amb el naixement de l'ofici d'arquitecte: abans, els que feien els edificis eren els mestres d'obres.»

–Que ja lliga amb la creació de la maçoneria.
–«Era una societat secreta que passava de pares a fills perquè el coneixement no es perdés, perquè ningú de fora els prengués la feina. Quan vam acabar la carrera érem 70 o 80 arquitectes a la demarcació de Girona. I ara som 800; i això justifica ser menys prepotents.»

–Sou artistes o aneu d'artistes?
–«No pots anar d'artista. Has de fer la feina ben feta. L'arquitectura és arquitectura fins que algú decideix fer-te sortir als llibres d'art.»

–No ho considereu art, el que feu?
–Viader: «Hi ha diferència entre l'art i l'arquitectura. En l'arquitectura hi ha una dimensió pública basada en l'urbanisme, l'estructura, la funcionalitat, la composició i els costos. Al final hi ha un objecte que ha de servir.»
–Fuses: «Al final apareix un objecte que ha de servir, sí.»

–Si hi sensibilitat, emoció, sorpresa i innovació, per què no ha de ser art?
–Viader: «L'arquitecte construeix entorns urbans per a la societat. Més enllà de l'estètica, el més important és el servei. Si anem a cercar només l'estètica, les formes, fem un mal plantejament.»
–Fuses: «Els arquitectes actuals pensen en formes, i algú ja els fa després l'estructura.»

–A part de prepotents, els arquitectes tenen fama de multimilionaris.
–«No, no. Ni els mediàtics. És fàcil arruïnar-te si ho vols fer bé. Això devia ser en èpoques de molta construcció, dels arquitectes dolents, perquè firmaven més i els interessava menys l'arquitectura. És increïble! La gent té la idea que els arquitectes són rics i fatxendes...»

–Digueu-me una obra vostra que us agradi.
–Viader: «Depèn de l'època. Les Àligues i les Beates, que vam fer en trenta anys.»
–Fuses: «M'agraden trossos de tot el que hem fet. No m'agraden els rànquings.»

–Em podeu dir el nom d'un arquitecte?
–Viader: «Josep Antoni Coderch, del país.»
–Fuses: «Sigurd Lewerentz, que és suec.»

–Què és el que no us agrada de l'arquitectura?
–«La fatxenderia i la prepotència.»

–En coneixeu casos?
–«Sí, però no te'ls direm. N'està ple.»

–Més que un arquitecte, hi ha alguna obra que no us agrada?
–«L'arquitectura catalana dels últims 30 anys a la costa no m'agrada, i és feta per molts anònims.»

–Què dinamitaríeu?
–Fuses: «Els bolets, de Girona.»
–Viader [dubta...]: «Els gratacels d'arran de mar.»
–Fuses: «Em preocupa la segona línia, la de les urbanitzacions, i les naus industrials de l'interior.»

–Som un país de bona arquitectura?
–«Aquí hi ha bona arquitectura perquè fa dos-cents anys que hi som. Els arquitectes canvien; tenim poca cultura, i ara molts són ostentosos, fatxendes. Fan formes rares i els sembla que són cosmopolites i, llavors, la gent que fa coses serioses tenen la partida perduda perquè no estan en la moda rabiosa. I aquests edificis passen. Nosaltres hem optat per una cosa més discreta.»

–I Gaudí?
–«En aquell moment es produïa un canvi col·lectiu i hi havia artesans boníssims. La temptació de qualsevol alcalde per tenir un edifici singular és irrefrenable.»

–Algú us contracta i vosaltres accepteu.
–Viader: «El client sempre té raó, deia en Coderch.»
–Fuses: «Coderch deia que fins als anys cinquanta va ser difícil trobar una casa lletja. I ara, en canvi, resulta que has d'anar amb lupa si vols trobar alguna cosa bona.»

–Per què deu ser així?
–«No ho sé. És la societat.»

–De qui és culpa que el país estigui desendreçat?
–«Que t'ho diguin els historiadors. És culpa de la societat, hi ha polítics i urbanistes. Els arquitectes són instruments; se'ns pot acusar de col·laboracionistes. Allò de planificar ho fan els francesos, aquí tot és improvisació. Compara la Borgonya i l'Empordà. Si els arquitectes desapareixen, l'especulació continuarà. L'skyline del Fòrum de Barcelona des del Tibidabo sembla Bogotà o Lloret de Mar. L'eixample s'havia descontrolat... De qui és culpa? El problema no és dels arquitectes, és cultural. Els processos de transformació social són tan ràpids!»

–I deu ser un problema mundial?
–«El món és globalitzat. Bé, excepte als països nòrdics, que, com en la seguretat social, tot funciona. Tenen creixements mínims, poca pressió demogràfica... Mira Londres.»

–La pressió urbanística és tremenda i el sector immobiliari vol fer caler ràpid.
–Fuses: «Amb el nostre discurs et poden acusar de carca o de poc avantguardista. I no hi passo. Koolhaas diu que és el que hi ha i que ho hem d'admetre. Ho ha teoritzat i diu que ‘a la merda el context: l'arquitectura és una forma global que lliga amb el fons'.»
–Viader: «El contrari del que hem dit sempre nosaltres.»
–Fuses: «En el fons, aquest discurs modern al capital ja els va bé. Fer formes... Fer un edifici tort és facilíssim, en el fons.»
–Viader: «Quantes obres fetes als anys setanta salvaries? És clar que entre conservar i la taula rasa hi ha un terme mitjà.»
–Fuses: «Més que conservar, continuïtat temporal, però amb coneixement. Tu t'has emmirallat cada dia i saps que has canviat amb el pas dels anys, però d'un dia per l'altre no perceps cap canvi.»
–Viader: «Després hi ha un altre perill: que no es restauri o que es faci massa... O es fa bé o no es fa.»

–Què és un arquitecte avantguardista?
–«L'avantguardista és qui té prou cultura per dir això no m'ho toqueu que està bé. No podem conservar vint-i-cinc o trenta locals comercials que estan bé? Per què s'ha destruït tant a Girona?»

–Què ha canviat des que vau estudiar?
–«Ara, per les esquerres està de moda la ciutat densa. Hi ha menys despesa, menys metres de serveis. Quan estudiàvem, era d'esquerres la casa aparellada. Construir densitat era franquista. Hem sentit tantes coses... Hem sentit professors que deixaven Gaudí com un drap brut.»
–Fuses: «En les ciutats que construïm no m'hi trobo a gust.»
–Viader: «Fixa't que les classes cultes, intel·lectuals, compromeses, trien masies i centres històrics. Gràcia, l'Empordà... Deu ser per alguna cosa... Forster, no siguis mentider, sigues coherent amb el teu discurs: Per què te n'has anat a viure a un château de França?»

–Us afecta, la crisi?
–«No tenim feines noves, treballem en projectes que hem anat guanyant en els últims temps, però no ens podem queixar.»

–I ara en què treballeu?
–«Ara fem la plaça de la Reforma de Manresa, que ha durat set anys, i el centre d'acollida, amb la recepció de turistes, el bar... del jaciment arqueològic d'Empúries, davant les ruïnes. Estem acabant una casa privada a Calonge; el castell de Sant Julià de Ramis; l'Alfolí la Sal, de l'Escala. Restaurem la catedral de Barcelona i la de Girona. T'interessarà saber que a Barcelona hem desmuntat el cimbori i el reconstruïm de dalt a baix. Vam guanyar la nova Facultat de Turisme i fem un bloc d'habitatges al sector Güell, al carrer Bernat Boades de Girona.»

–I com tenim el vitrall de Sean Scully, a la catedral?
–«Comencen al setembre: és a concurs i hi ha un termini de vuit mesos.»

–Vuit mesos?
–«En arquitectura, això no és res!»

–I l'orgue?
–«Proposem portar-lo a la capella de la Mare de Déu, al costat de la conventual, però ara és un mal moment. Sap greu perquè ara un orgue de segona fila tapa una nau de primera, la nau gòtica més gran del món. Potser un dia o altre es podrà fer. Ara es preveu fer l'absis, ja que entra aigua a les capelletes.»

–Veig que feu més obra pública que privada.
–«És més agraïda. A la primera meitat del segle XX els mecenes industrials tenien molts encàrrecs; ara la burgesia culta que demana coses interessants va escassa.

–Aquest paper l'han assumit les institucions.
–«I amb la crisi això és molt difícil. A vegades som vuitanta en un concurs. A començament dels anys vuitanta érem sis o set o, com a molt, deu.»

–Al concurs del Santa Caterina, ja éreu força colla...
–«Vint-i-cinc o trenta. Era un concurs de mèrits. En la segona fase vam quedar set o vuit: Tusquets, Tarrús, Bohigas, Ferrater, Bosch, Benedito i nosaltres.»

–Hi heu dedicat molt de temps.
–«A finals del 2002, l'adjudicació. El 2005, les excavacions i els enderrocs. I després, quatre anys d'obres.»

–N'esteu satisfets, de l'obra?
–Fuses: «Jo no, i no és cap postura: has de ser crític amb el que fas.»
–Viader: «En conjunt, sí. Els detalls podrien ser millors.»

–Agrada, no?
–«Si agrada no ens diuen res. Si hi ha silenci, sospites que va bé. Només als músics els aplaudeixen abans de la feina. Ja t'ho hem dit quan parlaven de les cases de l'Onyar. Tot s'ha d'analitzar amb perspectiva històrica. El pavelló Mies Van de Roe va ser del que es va parlar menys durant l'exposició Universal de Barcelona del 1929. No es pot parlar d'un edifici inaugurat; l'arquitectura és un art de llarg recorregut. Voldríem que Santa Caterina contribuís a la transformació del centre de Girona.»

–Com teniu el Palau de Justícia de París?
–«Vam guanyar el concurs d'idees, però Sarkozy ho vol fer en un altre lloc i ara estem al cas del concurs. Hem participat en concursos de fora, però hem tingut poca fortuna.»
–Fuses: «Pep Guardiola ens ha fet un favor: un noi format a la pedrera, nascut aquí al costat, demostra que pot guanyar-ho tot.»
–Viader: «Ens podem equivocar, però de passió n'hi hem posat.»
–Fuses: «Guanyant a París vam demostrar que podíem sortir a fora, però sempre és preferible ser a casa. Tolstoi és universal, però va escriure sempre del costat de casa.»

Font: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/182862-len-arquitectura-si-hi-ha-silenci-es-bor.html

“¡Hay tanta infraestructura que casi no podemos mantenerlas!”

La teoría siempre choca con la realidad. Y más en infraestructuras. Los estudiosos hablan de planificación y eficiencia antes de decidir las inversiones, pero la práctica demuestra que priman los criterios político y de redistribución. Francesc Robusté (Barcelona, 1959) preside el Centro de Innovación del Transporte (Cenit), cuyo objetivo es imponer racionalidad en puertos, aeropuertos, carreteras y ferrocarriles.

En Japón se pide perdón por el retraso de un minuto en los transportes. Aquí no. ¿La eficiencia del transporte público es el espejo de un país?

Primero se trata de posibilitar un transporte, y luego se mira la calidad. Queda para lograr una buena simbiosis.

¿En qué nivel estamos?

En el ferrocarril de pasajeros avanzamos a golpes. La línea orbital ferroviaria, el eje transversal ferroviario o los trenes-tranvía tienen rentabilidad social negativa ahora. Es loable apostar por el transporte colectivo con energía eléctrica, pero se hace a un precio carísimo. Todas las provincias quieren un aeropuerto, pero la gente no quiere un vuelo a la semana a horas intempestivas.

Por esa razón, ¿tiene sentido el Aeropuerto de Lleida?

Por la demanda, creo que no. Una carretera se construye y mantenerla cuesta un 1% anual de la inversión inicial. En un aeropuerto, después se tiene que operar, y no tiene lógica subvencionar los vuelos.

¿Llevamos retraso en las mercancías por tren?

Es necesaria la infraestructura para dar un buen servicio, pero no garantiza que la cuota de mercado de las mercancías suba. Estamos en el límite en el que el transporte de mercancías por tren comienza a ser competitivo respecto del camión, aunque esta opción no se ha gestionado bien.

Cercanías también acumula déficits...

La red se modernizó en los 90 y ahora el poco dinero que hay no se ha gastado bien. Nunca se piden responsabilidades políticas por este mal uso, no sólo cuando van bien las cosas, sino cuando no se han hecho bien.

¿Es lógico que la L9 del Metro cueste 7.000 millones y su precio se haya duplicado?

Se aumentó la seguridad por lo que pasó en El Carmel y se han pagado caras las prisas en la planificación. Somos buenos apagafuegos, pero no sabemos planificar. No tiene lógica que el tronco central de la L9, que da sentido a la obra, se haya postergado para el final, cuando haya dinero.

¿Tenemos infraestructuras de ricos?

Siendo egoístas ya nos va bien; si nos lo han regalado… Pero no las hemos acabado y ya no hay dinero de Europa. Este dinero, que podría ir a otras cosas, se dedicará a cerrar redes muy poco eficientes, su operación y su mantenimiento. ¡Hay tanta infraestructura que casi no podemos pagar el mantenimiento! Y nuestros nietos seguirán pagando esta opción.

Se pasó la época de vacas gordas sin ejecutar las obras realmente importantes.

El cuarto cinturón viario y el desdoblamiento del Eje Transversal hacen falta, pero la orbital ferroviaria o el Eje Transversal ferroviario no; quizá sí en 50 años. Hasta hace poco, el Puerto tenía un hinterland muy reducido. Los accesos en tren al Puerto habrá que ganárselos promoviendo el aumento de la cuota del transporte ferroviario. Si no, es mejor carreteras para camiones, que en un decenio ya serán eléctricos y la contaminación dejará de ser un problema.

El Cenit estudia la eficiencia. Difícil conjugarla entre la economía y la sostenibilidad...

El desarrollo sostenible es un hijo bastardo del desarrollo económico y la ecología. El futuro pasará por un cambio en la fuente energética y las TIC nos ayudarán a gestionar mejor el sistema. ¿El transporte del futuro será completamente diferente de lo que hay ahora? Creo que no.

¿Dónde quedan las utopías de los ingenieros de un futuro radicalmente diferente? ¿No viajaremos más rápido?

La velocidad está ligada con el desarrollo y con la seguridad. Sin ella, seríamos ciudades medievales: si la velocidad es baja, la ciudad es pequeña y con el Metro o el coche, el radio se multiplica por cinco y y se crean economías de escala.

¿Es partidario de limitar drásticamente la entrada de los coches en Barcelona?

No, aunque en Londres se paga por acceder al centro y ha funcionado bien. Hay hueco para medidas siempre que haya pedagogía. Si en diez años cambiamos hacia la energía eléctrica en el transporte, el Estado perderá lo que ingresa por impuestos de la gasolina, así que se fomentarán otros pagos como la tasa de congestión en las ciudades o por uso de las carreteras (euroviñeta).

¿Las bicicletas son el futuro para Barcelona?

En 2007, en plan guay y sin planificar la demanda, se crea el bícing y luego se les escapó de las manos. Su uso se incrementará con la bicicleta eléctrica.

¿Es más seguro ir a 30 km/h que a 50 en la ciudad?

Lo único positivo, pero muy poco, es el incremento de la seguridad vial. Cualquier reducción de velocidad a menos de 80 km/h es negativa socialmente: más emisiones, más tiempo, más consumo de energía…

¿Contamina y gasta menos ir a 80 km/h o 110 km/h por una autovía?

La tendencia es esta, pero antes hay que planificarlo bien. Seis meses antes de la limitación a 80 km/h, un congreso concluyó que la medida no se podía implantar en menos de un año. Pues nosotros lo hicimos en medio año. Lo que antes era pintar líneas, ahora es de un gran nivel de sofisticación tecnológica.

¿120 km/h es una buena velocidad límite?

Hicimos un análisis en la AP-7 y la gente iba a 134 km/h de media. Para calcular la velocidad óptima socialmente hay que hacer un balance entre el tiempo de viaje, las emisiones, los accidentes... Esto da un óptimo de 124 km/h de media. El límite debería ser un poco más: de orden de 140 km/h, y entonces ser estricto en su cumplimiento. Es políticamente incorrecto, aunque Alemania lo ha hecho.

http://www.expansion.com/2011/05/02/catalunya/1304368084.html